A l e G r I A

...pER aQUells  segUIdorS anÒNims Que m'Han fet una PEticiÓ O unA cRÍTIca ConstRUCtiVa... miLlOr?


 
"Defender la alegría como una trinchera
defenderla del caos y de las pesadillas
de la ajada miseria y de los miserables
de las ausencias breves y las definitivas

defender la alegría como un atributo
defenderla del pasmo y de las anestesias
de los pocos neutrales y los muchos neutrones
de los graves diagnósticos y de las escopetas

defender la alegría como un estandarte
defenderla del rayo y la melancolía
de los males endémicos y de los académicos
del rufián caballero y del oportunista

defender la alegría como una certidumbre
defenderla a pesar de dios y de la muerte
de los parcos suicidas y de los homicidas
y del dolor de estar absurdamente alegres

defender la alegría como algo inevitable
defenderla del mar y las lágrimas tibias
de las buenas costumbres y de los apellidos
del azar y también, también de la alegría."

el final del conte....

.... no sé si recordeu... alguns sí, altres no, la història de la poetessa i el gorrilla, caldrà fer memòria (punxa'm) aquell conte sense final... doncs ací teniu el desenllaç (solució d'un afer díficil)

... després del seua trobada ocasional en el carrer, es tornaren a trobar per la xarxa, s'enviaven mails molt bonics, amb cançons i relats d'esperança i il.lusió. Il.lusió per retrobar-se, per coneixer-se millor, per compartir-se... i així va ser, pel destí, pels astres, per les cançons...

No va ser fàcil, encaixar dos mons tant diferents, ella perduda en el món de la passió, dels somnis impossibles (i possibles també), de l'improvisació i l'espontaneïat, res tenia a veure amb el món del gorrilla....i així passa el temps d'anades i tornades... fins que un dia inesperat es va produir un fet insospitat els astres s'alinearen i la poetessa i el gorrilla també. Passejaren el seu amor pel món, viatjaren amb la ment i amb el sol a favor, per terres conegudes i per descobrir, per platges verges i noctures, sense por i amb alegria. vivint i gaudint d'allò que els havien posat al seu abast, allò que els permetria curar velles cicatrius...

Però com moltes de les històries, el final no va ser feliç, el fantasma de les diferencies, la realitat amagada baix sentiments equivocats...un esdeveniment sobtat i així de repent un dia el gorrilla s'en va anar, la poetessa incapaç d'entendre el que li estava passant... amb l'esperança perduda, amb la incertesa del moment, la incongruencia....l'ambiguïtat, el desconcert de tornar a reconstruir el seu cor de nou, de començar de nou, de despertar a la realitat...

diuen els veïns que ja no s'ha vist més cap captaire ballar com aquella nit del petó en la galta, que fins i tot pensen que igual va ser un somni de la poetessa i que el captaire desacomplexat va ser pura ficció. qui sap?


i conte contat conte acabat i qui no s'alçe té el cul foradat.

" ... unos que ríen otros lloraran... 
...siempre hay porque vivir porque luchar...
...al final las obras quedan las gentes se van.. la vida sigue igual"

aniversari sense senyal...

Sembla que estiga lligada a les dates senyalades, o amb efectes secundaris importants, dates de tensió, políticament inoblidables....

Neixer el 23 de febrer té de bo, que tothom recorda el teu aniversari, és un lligam que duc acceptat de fa molts anys, celebrar l'aniversari mentrestant en les noticies es sent això de: "todo el mundo al suelo" té el seu punt...

Però la millor part de cumplir anys, sobretot si no estàs en el teu millor moment, és que tothom recorde que és el teu dia. Després de la familia, clar, estan els amics, el amics que estan ahí els dies bons, però sobretot en els dies grisos. Des dels que et fan començar el dia amb un bon ram de flors, els que el duen al spa a fer-te un bon massatge, els que et criden d'allà lluny (però que els sents com si foren just al teu costat).... fins les que acaben amb tu el dia amb un sopar ple d'alegria,bon rotllo i en ganes de cuidar-te.

El 17 de febrer noséqui es va quedar sense senyal, sense ninguna senyal, sense paraules, sense esma....al igual que les senyals de la tv3. Les dos a l'hora, com si ho haguerem pactat, com si anaren unides, per tantes i tantes hores d'emisió, perquè les dues hem lluitat per a no quedar-se sense senyal, però ja sabem que la justicia no existeix, que les coses són com són i que malgrat la lluita, moltes vegades, em de baixar el cap i acceptar quedar-nos sense senyal. Jo espere que la Tv3 torne a tindre senyal, perque ens mereixem una televisió amb català i de qualitat, jo sé que ho conseguiran.
Jo de moment en quedaré sense senyal, però envoltada de molt bona gent....