pause

l'alegria s'amaga

les llàgrimes tornen,

la ment es dispersa,

els llibres descansen en la prestatgeria,

els pincells en el calaix,

la creació mor

i els blogs es queden pausats.

¿Donde estas yolanda?

"te busque, te busque yolanda, y no estas, y no estas yolanda...."

ens passem la vida buscant, rebuscant, cercant, recercant la nostra "yoland@". hores i hores de converses, deliberacions, conclusions imaginaries, estrategies de conquesta, deduccions errònees de comportaments... i al cap i al a fi.... sabem de sobres, que si les coses no són fàcils, sinó flueixen, no paguen la pena...i has de deixar-les passar....

obtaré per fluir més, i pensar menys.....la pregunta és, la meua "yoland@" voldrà fluir amb mi?

¿?

" ... NO SOY DE ESTE PLANETA...

...ALGO ASÍ COMO UN SALVAJE...

...PORQUE...

...PREFIERO AMOR, AMAR...

...TAMBIÉN PUDIERA SER...

...QUE ME ESTÉ VOLVIENDO LOC@...

...SI ME FALTA ALGUNA PIEZA...

...Y ASÍ SUCEDE...

...PREFIERO AMOR, AMAR."

Aute.

(selecció noséqui)

"Es tarden de 2 a 3 segons en descobrir algú especial,

 una mirada, 

en un gest, 

un frec 

i pot ser tota una vida en adonar-se'n."

                                                                               noséqui

                          (dedicat a algu que viu un moment especial, gaudeix-ho)

la forma bella

                                                                      (des del micalet)

Quizás la encuentre de nuevo en los iconos, a veces la encuentro en una naturaleza muerta, y todo ello me ayuda a ver cómo algo ha encontrado su forma, pero también que puedo encontrarla en utensilios de la vida cotidiana, en la literatura o en piezas musicales.

Peter Zumthor "Atmósferas"

la "neuro" d'urgència

Desfici mental,  pensaments amuntegats en columnes infinites esperant per a ser redirigits al department neuronal correcte. Així passen el temps, xarrant de les seues coses, escoltant el problema de cadascun, fent moviments afirmatius monòtons amb el cap i pensant que ell és molt més important que aquell que li parla, el seu problema és molt més gros, tot i que venen de sensacions diferents, tots han arribat a la secció pensaments per resoldre. 
Alguns no és la primera vegada que passen per allí, són reincidents, eixos sempre són més díficils de digerir, venen en un volant que duu l'etiqueta: "solucionar urgentment, perill de contagi de melangia." 

Sort de la "neuro" d'urgència, és tota una professional, injecció d'oblit amb reducció de valeriana, unes píndoles d'alegria cada vuit hores, una culleradeta de xarop d'esperança cada dia i una terapia musical cada cap de setmana.

"...Cada error en cada intersección ..no es un paso atrás, es un paso más.Cada curva en cada borrador ..no es un paso atrás, es un paso más..."

...del tedi a la passió...

Dolça soletat del cos nu després del plaer, envolta l'ambient amb tensions infinites, sentiments barrejats d'amargues i dolces sensacions.

Allà on habita l'oblit, a l'esquerra de la soletat, i a la dreta de la necessitat, hi ha tot un món de carrerons per descobrir, plens de portes tancades amb pany i forrellat, i d'altres amb un mínim badall, per on tímidament s'asoma un raig lluminós, conductor d'alegria comprimida, en bosses prefabricades en petites dosis, per evitar enfits innecessaris.

i aleshores sabina ens recorda que..será mejor que aprendas a vivir sobre la línea divisoria que va del tedio a la pasión...

oblidats: film, cançó i pensament

"...el film de Buñuel manté molts dels elements que el van convertir en el cineasta surrealista per excel.lència. Els oblidats és un film sobre la fatalitat del destí. És una pel.lícula sobre l'absurd i irracional de la vida mateixa. Els desitjos ocults, els somnis i les passions són els elements que mantenen vius els personatges del film..."

Oblidar: procés que consisteix en no recordar, superar i perdonar.

l@ nombre primer

"Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l'infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris." Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers

Sempre havia pensat que les vacances són un bon moment per compartir, per passar moments inoblidables amb la gent que estimes i després recordar-los amb un somriure en la cara... 

Avui el sol baixa més lentament que mai i el cel s'ha tornat taronja, un taronja-roig que li dóna al horitzó un to de melangia, sona una cançó de Jim Morrison versionada en la radio per un grup que no coneix. el camí de tornada se'l sap de sobres, són tants els viatges d'anada i tornada que gairebé el cotxe el podria fer tot sol. Torna sense ganes, voldria continuar pel món...és incansable, com alguns petons.

De sobte l'ix un somriure, ampli i sincer, acaba de recordar el seu pas per terres desconegudes no fa massa dies....aquest any ha decidit no compartir la seua escapada. 

Volia records individuals, personals, íntims, particulars, el plaer de gaudir de la soletat, passejar pels parcs plens de gent en els que era impossible trobar-se algun conegut, escarbar en les botigues de música impregnant-se del seu esperit (com una ionquimusic), dansar sota el ritme d'un swing en un templet envoltat de verdor, devorar un llibre mentres es pren un vinet en un placeta encisadora, assaborir l'escència de les ciutats per descobrir i deixar-se perdre per cada carrer, caminar sense destí només guiada per la casualitat i la sorpresa.

Comprovar que els sopars romàntics d'un, també són viables, alguna que altra delicatessen, bona música francesa en el tocadiscs, una cervesa amb un toc de tequila... de postres un cigarret i un bon llibre.

L'experiència de fer-se entendre, d'intentar entendre als altres, perquè malgrat els seus coneiximents bàsics, fer-se entendre sempre costa i en una llengua que no és la teua, més encara.

Hi ha qui pensa que és un manera de fugir... no és el cas, encara que de vegades li agradaria fugir de certes coses, ja sap que algunes no desapareixen per molt lluny que vages i per molt depressa que corregues.

I així entre records i pensaments arriba un altre cop a casa, el somriure se li ha apagat, desfer la maleta mai serà divertit. Sap que el balanç final és positiu, escala castissa inclosa, i això la farà somriure més d'un cop, pensa que ha fet bé i que si fora ara, repetiria.

....un viatge com cal té la seua banda sonora...

Les seues pestanyes llargues i negres cauen suaument i tornen a obrir-se, deixant camí als seus grans ulls negres, una i altra vegada, només com ella sap, amb la seua elegància innata. Això la fa especial, baix la carcasa del seu cos, amaga una nineta dèbil, sentimental, enamorada del plaer i de les emocions, però ella s'entesta en amagar-se dins seu, mentres els seus ulls salvatges, amaguen l'entrada a món, al seu món.

la porta esta tancada des de fa un temps, s'ha tornat un lloc inaccesible per als mortals, només hi entren algunes fades de tant en tant per endreçar i "resetetjar".... posant cadascu en el seu lloc...per a què no oblide, per a què recorde, per a què siga feliç.

Ha  recorregut moltes terres, a sobreviscut a moltes batalles, els anys l'han feta madurar a cops...

...segueix fent caure les parpelles.... una i altra vegada,  ho fa rapidament perquè ningú trobe l'entrada, perquè ningú gose a trucar al seu món, sap el perill que corre si deixa passar els extranys, ho ha fet altres vegades i després costa molt tornar a posar cada cosa al seu lloc, ja li ho diuen les fades...- vés en compte a qui deixes entrar! - 

Però elles mateixes saben, que algun dia, en algun temps llunyà...algun espavilat donyet desxifrarà el codi secret, pronunciarà les paraules exactes i obrirà la porta tancada...¿?

prop de...

com el flaire d'una flor

suau i dolç

torna a mi,

amb la veu xiuxejant,

actitut d'aquells

no ho tenen tot,

llavors el seu batec

s'iguala amb el meu

com sempre,

i mentres intente

evadir-me, cada vegada

estic més aprop,

prop del desastre,

prop de tu,

prop d'ell,

el cor batega més fort,

tu lluites per quedar-te,

jo per fugir,

i ell per posseir-me.

noséqui.

i no diu res...

"Ella s'amaga darrere dels murs de silenci, sap que segurament esperaran un resposta, un incís, un gràcies, un jo que sé... però no és veu en esma. En el seu cap resonen una i altra vegada cadascuna de les paraules acuradament escrites, amb els seus records, amb sentiment, tot mentrestant devora un llibre que arriba un sant jordi tard, on  hi busca com una detectiu de pel·li en blanc i negre, amb barret i gavardina, però sense pipa, la resposta a la seua dedicatòria...però no sap si per la febra que ha derretit les seues neurones o que ja no és capaç de veure les coses amb claretat, no aconsegueix esmicolar-ho. 

Es barreja entre els sentiments, les sensacions, la realitat, la literatura, els blogs.... i sempre arriba al mateix lloc, ara no.

Ara només pot guardar silenci, és el que vol, és el que necesita, potser això faça mal, però de vegades és l'única manera de curar-se les cicatrius que encara li presionen on fa mal..."

                                                   fragment de "dies de plutja des de velluters"

déjà vu

"En aquests temps on s'obri la caixa de les coses oblidades, qui sap si per guardar-ne més, o simplement per fer un recompte, recorda quan freqüentava aquell blog que la feia patir tant, aquell bloc que li recordava com d'estúpida  era per estimar algú que no l'estimava, aquell bloguer que en la xarxa era el rei dels sentiments, però se li acabaven quan eixia a la realitat i deixava la xarxa. Ella llegia i rellegia cada cosa que aquell bloguer escrivia, i mentres l'estimava, llegia com ell estimava d'altres, com viatjava, com feia coses que a ella li agradaria tant de fer, primer amb ell, temps més tard sense ell.

Aquell bloguer que la feia viatjar amb la ment, amb el cor, però mai amb el cos.... era una viatge d'ànima.

Amb el temps va descobrir la realitat amagada sota paraules boniques, ordenades, amb una prosa acurada amb un intent d'emocionar, i llavors va deixar de visitar-lo.

En la seua vida han passat moltes coses des de llavors, fins i tot ha tornat a estimar. Aquell bloguer és aigua passada, molt passada, però tot i així una visita casual a aquella pàgina de llunyans sofriments, li ha fet descobrir que ja no existeix."
                             ...només ha segut un déjà vu...

pensar?

....pensar que penses,

 pensar què pensarà,

què haurà pensat, 

què podria haver pensat, 

què pensarà, que pensaria si..., 

que penses tu, que pensa ell, 

que pensaran els altres, 

que pensaríeu vosaltres, 

què pensarem en el futur, 

que pensaré jo, 

que pense... i en que pensaré d'ací uns anys..... però......

escapada a la meseta...

una amiga li diu a l'altra:

- què fas el dissabte?

- res especial, perquè?

- tens vens a Madrid?

- val!

així de fàcil, així de senzill.... m'encisa.

bona gent, bons records... moltes rialles...

"All in all it's just another brick in the wall.

  All in all you're just another brick in the wall."

el final del conte....

.... no sé si recordeu... alguns sí, altres no, la història de la poetessa i el gorrilla, caldrà fer memòria (punxa'm) aquell conte sense final... doncs ací teniu el desenllaç (solució d'un afer díficil)

... després del seua trobada ocasional en el carrer, es tornaren a trobar per la xarxa, s'enviaven mails molt bonics, amb cançons i relats d'esperança i il.lusió. Il.lusió per retrobar-se, per coneixer-se millor, per compartir-se... i així va ser, pel destí, pels astres, per les cançons...

No va ser fàcil, encaixar dos mons tant diferents, ella perduda en el món de la passió, dels somnis impossibles (i possibles també), de l'improvisació i l'espontaneïat, res tenia a veure amb el món del gorrilla....i així passa el temps d'anades i tornades... fins que un dia inesperat es va produir un fet insospitat els astres s'alinearen i la poetessa i el gorrilla també. Passejaren el seu amor pel món, viatjaren amb la ment i amb el sol a favor, per terres conegudes i per descobrir, per platges verges i noctures, sense por i amb alegria. vivint i gaudint d'allò que els havien posat al seu abast, allò que els permetria curar velles cicatrius...

Però com moltes de les històries, el final no va ser feliç, el fantasma de les diferencies, la realitat amagada baix sentiments equivocats...un esdeveniment sobtat i així de repent un dia el gorrilla s'en va anar, la poetessa incapaç d'entendre el que li estava passant... amb l'esperança perduda, amb la incertesa del moment, la incongruencia....l'ambiguïtat, el desconcert de tornar a reconstruir el seu cor de nou, de començar de nou, de despertar a la realitat...

diuen els veïns que ja no s'ha vist més cap captaire ballar com aquella nit del petó en la galta, que fins i tot pensen que igual va ser un somni de la poetessa i que el captaire desacomplexat va ser pura ficció. qui sap?


i conte contat conte acabat i qui no s'alçe té el cul foradat.

" ... unos que ríen otros lloraran... 
...siempre hay porque vivir porque luchar...
...al final las obras quedan las gentes se van.. la vida sigue igual"

Ara que som junts, diré el que tu i jo sabem.... no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixe món.... això cantava Raimon allà pel 1963.

És tot un clàssic, uns dels nostres clàssics, que molts hem escoltat en casa de menuts, gràcies als pares, o als germans. Just fa dos setmanes vaig tenir el plaer, gràcies a un regal d'unes entrades inesperades, de veure'l en directe... he de confessar que en un primer moment no em feia massa il.lusió, pensava que ja eren temps passats en els que m'emocionava amb el cantautors, de veure'ls en directe.... ara m'he tornat un "moderneta", (i faig un somriure en pensar com m'ho dius..). Però tot i així la meua percerpció va canviar en veure aquella sala plena de gom a gom, i veure que el Raimon, tot i els seus 70 anys continua tenint una veu extraordinaria, una capacitat de convocatòria massiva, que continua dient coses i continua emocionant-me....

Així que agraïsc molt haver-hi anat, i com no també a Raimon per recordar-me que tot i que li he sentit el diguem no, mil i una vegades, encara no he après a dir no a temps, malgrat que ho intente de tant en tant. Com diria ell també... t'entendran? o no t'entendran?

swing time

"El swing és un estil de jazz que va néixer durant la dècada dels ‘30 (els anys 1935-1945 són coneguts com "l'era del swing") i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d'instruments utilitzats per formar les anomenades "Big Bands", com, per exemple, les de Benny Goodman, Glenn Miller, Woody Herman, Count Basie o Duke Ellington.També s'anomena swing a l'estil de  ball acompanyat per la música swing. Aquest estil sorgeix inicialment als estats del sud dels EUA com a formes improvisades de passos de ball sobre els estils musicals de ragtime, jazz i dixieland.
Més tard, durant la predepressió econòmica, les comunitats afro-americanes de Chicago, New Orleans i Nova York van començar a ballar una música que sintetitzava els estils de ragtime, jazz i Charleston, creant un nou ball anomenat Lindy Hop amb passos de nova creació però també amb passos heretats d'altres balls, com per exemple el Charleston, el Texas Tommy, el Big apple, el Breakway, etc. Un dels seus principals fundadors va ser Frankie Manning.

El Lindy hop és el precursor de tots els estils que el van seguir durant els anys 40 i 50, com el Swing modern, el Boogie-Woogie i el Rock and Roll, i dels subestils com el Balboa, el Jitterbug, el Ballroom Swing, el Ballroom jive, i el West Coast Swing."

Aprendre coses noves, fugir de la normalitat, del costum, d'allò habitual.... i gaudir...

desconnectar del treball, dels estudis, de l'atur, de les cabòries, de les despeses, dels bancs, de les companyies de mòbils que ens criden a l'hora de la migdiada (quina creu...)

i per tot això i més.. quina teràpia millor ? quina eixida millor? que la MÚSICA, el ball, perdre els complexos, el no tinc ritme, no tinc gràcia.... i què? ningu t'ha demanat que sigues Fred-Astaire, ni que participes en un concurs internacional de ball per a professionals, ni tant sols aficionats... NOMÉS GAUDEIX!!!!

                      ha arribat l'hora del swing time!!! ballem?

P.s: gràcies graellers i adherits per compartir-ho.

o no?

seguiré somniant...(punxa'm)