Entre notes negres, compassos de dos per quatre, en el meu cap resonen cançons d'ací d'allà.... i passe d'unes a les altres enllaçades com en aquells antics mails. I totes les cançons és tornen una.
Una cançó llarga i trista, una banda sonora que no s'acaba, vaig acumulant cançons noves, fent una llista llarga d'estils, de músiques, de sons...per de tant de tant, com avui, tornar al principi de la llista i toCar cançons de bressol com esta....
un any complicat, un any díficil de resumir en quatre paraules... un any d'imatges en el cap que van i venen sense ordre, sentit i direcció. així que ho resumiré en una il·lustració meua per al pròxim any.
bon nadal i vos desitge el millor per al que ve...
dimecres, 9 de novembre del 2011
"Es tarden de 2 a 3 segons en descobrir algú especial,
una mirada,
en un gest,
un frec
i pot ser tota una vida en adonar-se'n."
noséqui
(dedicat a algu que viu un moment especial, gaudeix-ho)
per raons de recerca d'un mail perdut, he estat recercant en la llista del mails oblidats, m'he sorprés en trobar-me mails que pensava que estaven eliminats i ben eliminats. no he pogut evitar rellegir algun que altre i com sempre m'he posat trista de nou, he olorat el fracàs anunciat, he trobat en les paraules incissos que llavors no vaig ni intuïr. quan un@ no veu més enllà del seu nas, bé, més bé del nas de l'altre, i lluita amb tots i contratots per a dur endavant el seu projecte, que com sempre, pensa que és el darrer i que mai hi haurà un de millor.
Però amb el temps i la distància, les coses canvien de forma ide color. És aleshores quan ens castigem per haver segut tant babaus, per no haver vist les coses des del primer moment, i ens maltractem per haver-nos equivocat de nou. Per tenir que fer l'esforç de tornar a començar i per continuar la lluita que mai acaba.
i així és la vida, una lluita que mai s'acaba, només quan u mor.
els amants de la vida, sempre mirem cap endavant, gaudint d'un i cadascun dels petits regals que ens dóna i eliminem mails i records dolorosos per no recordar allò que ens fa mal. continuem el nostre camí amb l'alegria apassionada en el cor i el somriure casipermanent en el rostre.
Desfici mental, pensaments amuntegats en columnes infinites esperant per a ser redirigits al department neuronal correcte. Així passen el temps, xarrant de les seues coses, escoltant el problema de cadascun, fent moviments afirmatius monòtons amb el cap i pensant que ell és molt més important que aquell que li parla, el seu problema és molt més gros, tot i que venen de sensacions diferents, tots han arribat a la secció pensaments per resoldre. Alguns no és la primera vegada que passen per allí, són reincidents, eixos sempre són més díficils de digerir, venen en un volant que duu l'etiqueta:"solucionar urgentment, perill de contagi de melangia."
Sort de la "neuro"d'urgència, és tota una professional, injecció d'oblit amb reducció de valeriana, unes píndoles d'alegria cada vuit hores, una culleradeta de xarop d'esperança cada dia i una terapia musical cada cap de setmana.
"...Cada error en cada intersección ..no es un paso atrás, es un paso más.Cada curva en cada borrador ..no es un paso atrás, es un paso más..."
M’agrada el riure dels teus ulls, on el reflex d’una llum em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner@ buscant recer en el teu somriure.
I així navego pel teu cos deixant camins en el teu pit amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te: Amb el somriure, la revolta. Així t’espero i t’imagino i en l’horitzó de la mirada el gest utòpic que et reclama.
I em faré au si tu ets el vent o seré proa de vaixell si tu ets la dansa de les ones.
Que per la sort d’estar mig foll en la tristor i la soledat vaig dibuixant la teva forma.
I avui navego pel teu cos deixant camins en el teu pit amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te: Amb el somriure, la revolta. Així t’espero i t’imagino i en l’horitzó de la mirada el gest utòpic que et reclama.
Que vull trobar amb tu el camí dels estels per llançar els somnis contra el temps. Buscar el coratge perdurant en l’intent. Així t’espero i així em tens.
"El swing no es sólo un estilo de jazz o una forma precisa de manejar el palo de golf, sino un don del alma, cuya gracia no se adquiere a ningún precio. Se tiene o no se tiene. Swing significa oscilar, balancearse, mecer, blandir, hacer girar: son acepciones del verbo que se refieren a un movimiento armónico, que va de dentro a fuera del cuerpo hasta convertirse en aura. Las personas privilegiadas que tienen swing lo transfieren sin darse cuenta a cualquier acto cotidiano de su vida con una especie de ondulación espiritual. El swing se manifiesta al caminar, al sentarse o levantarse del sillón, al dar la mano a un amable desconocido, al llamar al camarero, al contar una historia a los amigos en la sobremesa sirviendo al mismo tiempo el vino, al agradecer con una sonrisa irónica un elogio merecido, al firmar un talón con o sin fondos, al mirar a los ojos con una intensidad medida al chico o a la chica que te gusta en la esquina de la barra, al acercar la copa a los labios, al hacer el amor, al desperezarse por la mañana, al echar media galleta al perro, al bostezar.
El swing va más allá de la armonía corporal, del encanto personal no aprendido en ninguna escuela. El swing también es una forma de encajar con elegancia los golpes bajos que da la vida y de volver al anonimato después de un gran éxito: en este sentido tiene una conexión íntima con la moral laica o la fortaleza de espíritu. Quien tiene la gracia del swing aplica esta fórmula ondulante, oscilante, balanceante para salir indemne de cualquier infortunio, obligándolo a girar suavemente sobre si mismo hasta controlarlo por completo. Algunos placeres tienen swing, otros no. La melancolía tiene swing, la molicie también; en cambio, ningún cabreo lo tiene. Fumar ha dejado de tener swing y tampoco lo tiene el dar lecciones apuntándote con el dedo. Tienen swing algunos pases de Zidànne, el Ferrari de Schumacher en las curvas, el ritmo de ciertos cuentos de Borges, el triple salto mortal de los acróbatas, el andar fluyente de algunas mujeres y la elasticidad del guepardo ante la presa. Es muy difícil encontrar swing en los políticos. Kennedy alcanzó el nivel de seducción requerido, pero a mi juicio el rey del swing, moral, físico y espiritual es Mandela, sin ninguna duda. Ante cualquier ser que uno se tropiece en la vida bastará un sólo movimiento para descubrir si ha sido elegido por los dioses. Un estilo de cruzar las piernas, una forma de tener la copa en la mano. Todo es blues, todo es jazz. Algún silencio es swing."
"Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l'infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris."Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers
Sempre havia pensat que les vacances són un bon moment per compartir, per passar moments inoblidables amb la gent que estimes i després recordar-los amb un somriure en la cara...
Avui el sol baixa més lentament que mai i el cel s'ha tornat taronja, un taronja-roig que li dóna al horitzó un to de melangia, sona una cançó de Jim Morrison versionada en la radio per un grup que no coneix. el camí de tornada se'l sap de sobres, són tants els viatges d'anada i tornada que gairebé el cotxe el podria fer tot sol. Torna sense ganes, voldria continuar pel món...és incansable, com alguns petons.
De sobte l'ix un somriure, ampli i sincer, acaba de recordar el seu pas per terres desconegudes no fa massa dies....aquest any ha decidit no compartir la seua escapada.
Volia records individuals, personals, íntims, particulars, el plaer de gaudir de la soletat, passejar pels parcs plens de gent en els que era impossible trobar-se algun conegut, escarbar en les botigues de música impregnant-se del seu esperit (com una ionquimusic), dansar sota el ritme d'un swing en un templet envoltat de verdor, devorar un llibre mentres es pren un vinet en un placeta encisadora, assaborir l'escència de les ciutats per descobrir i deixar-se perdre per cada carrer, caminar sense destí només guiada per la casualitat i la sorpresa.
Comprovar que els sopars romàntics d'un, també són viables, alguna que altra delicatessen, bona música francesa en el tocadiscs, una cervesa amb un toc de tequila... de postres un cigarret i un bon llibre.
L'experiència de fer-se entendre, d'intentar entendre als altres, perquè malgrat els seus coneiximents bàsics, fer-se entendre sempre costa i en una llengua que no és la teua, més encara.
Hi ha qui pensa que és un manera de fugir... no és el cas, encara que de vegades li agradaria fugir de certes coses, ja sap que algunes no desapareixen per molt lluny que vages i per molt depressa que corregues.
I així entre records i pensaments arriba un altre cop a casa, el somriure se li ha apagat, desfer la maleta mai serà divertit. Sap que el balanç final és positiu, escala castissa inclosa, i això la farà somriure més d'un cop, pensa que ha fet bé i que si fora ara, repetiria.
".....y ahora soy un llaner@ soliteri@ un ko boy perdid@ en el asfalto de la gran ciudad, con armas de juguete para disparar y ahora soy un llaner@ soliteri@ un ko boy perdid@, que perdio las ganas de llorar soy el mas rapido de toda toda la ciudad, siempre al oeste de mi soledad..."
Tornar ací és com tornar a la vida, a la natura, a la llibertat.... després d'un any, aterrar ací és meravellós, em moria de ganes de trepitjar aquesta sorra, de sumergir-me en les teues aigües, de sentir la brisa en la meua pell, perdre la vergonya al cos i als sentiments, alliberar els mals rotllos i deixar-se dur...
He compartit com una més la teua manera de viure la vida, he assaborit el plaer de dormir a l'aire lliure i gaudir del sumptuós i impressionat paisatge nocturn envoltada pels estels, eixos cossos celests amb llum pròpia que em transporten al paradís.
M'encises, estic enganxada a tu per a sempre, fa temps preguntava tornaré? ara ja sé que sí.
Aquest raconet del món mai serà el mateix que la primera vegada, el descobriment fou especial, però aquesta vegada també m'he emocionat en la "zodiac" de tornada a la costa... m'he deixat un bri de mi allí... un altre cop, tornaré de visita o per quedar-me ... qui sap?
"Some day ill wish upon a star
and wake up where the clouds are far behind me
where troubles melt like lemondrops
away above the chimney tops
thats where youll find me"
"Algun dia desitjaria estar damunt d'un estel
i despertar allà on els núvols estiguen lluny darrere de mi
Cada vegada m'enamore més d'ella, cada vegada l'estime més, cada racó és màgic, cada moment que passe amb ella el gaudeix com el primer, i l'assaboreix pensant que pot ser tarde en tornar-la a veure.
Torne cansada, però plena de vida, pels meus pulmons l'aire pur de la vall, per meu cap encara volten les rialles infinites, silenci, festa, relax, amics, coneguts, desconeguts...
Busquant enfortir el cervell i el cor, he menjat cadascuna d'elles gaudint de la seua dolçor, mentrestant feiem broma amb un parell penjades en l'orella...Les cireres: "Fruits del grup "Vermells", diorètics i molt aconsellables per carències de ferro i anèmies. Aquelles persones que tenen problemes de cor trobaran en la cirera un bon aliat per a protegir-se de problemes sobtats i enfortirà el seu sistema coronari ja que reforça la sang i el cor.Les vitamines i minerals que contenen ajuden moltíssim al bon rendiment i enfortiment de les funcions cerebrals, cotribueix a tenir bona memòria, vitalitzat tot l’organisme regenerant les funcions extrectores i sanguínies."
...xerrades noctures arreglant el nostre món, alguna sortida que altra pel barri, superar mals moments, compartir-ne de bons, somnis, rialles, mudances, bona companyia, aniversaris, respecte, AmIstAt... i un ramell de margarides preciós.
Malgrat que sent el buit de la teua absència, m'has deixat tantes coses bones durant aquests més de dos anys que no tinc paraules, només puc somriure.
mil gràcies doctora i molta sort en el nou camí que ara comences.
P.S: recorda que sempre hi haurà un "sandvitx" per a tu en velluters.
"Ella s'amaga darrere dels murs de silenci, sap que segurament esperaran un resposta, un incís, un gràcies, un jo que sé... però no és veu en esma. En el seu cap resonen una i altra vegada cadascuna de les paraules acuradament escrites, amb els seus records, amb sentiment, tot mentrestant devora un llibre que arriba un sant jordi tard, on hi busca com una detectiu de pel·li en blanc i negre, amb barret i gavardina, però sense pipa, la resposta a la seua dedicatòria...però no sap si per la febra que ha derretit les seues neurones o que ja no és capaç de veure les coses amb claretat, no aconsegueix esmicolar-ho.
Es barreja entre els sentiments, les sensacions, la realitat, la literatura, els blogs.... i sempre arriba al mateix lloc, ara no.
Ara només pot guardar silenci, és el que vol, és el que necesita, potser això faça mal, però de vegades és l'única manera de curar-se les cicatrius que encara li presionen on fa mal..."
És impossible no emocionar-se davant d'aquesta veu, que m'ha acompanyat tants anys, des que no era més que una adolescent, i consumia música del meu germà gran com una ionqui... fins ara, que ja consumeix la meua pròpia... però segueix igual de ionqui musicalment parlant...
Feia temps que no l'escoltava, però ell és com els bons amics, que per molt de temps que faça que no els veus, quan et tornes a trobar és com si no haguera passat el temps....i així va ser...
A més a més... com és de greu la situació, perquè deixe el seu silenci, i baixe als veïns del sud per col·laborar amb les seues cançons... gràcies.
Com he dit en algun comentari blocaire per la xarxa un plaer per als sentits i els sentiments....
Que hi ha moltes injustícies en el món, i moltes coses per arreglar ho sabem, però després de la II mostra de cinema palestí de la setmana passada a la filmoteca de València, on vaig tenir l'oportunitat de conèixer més coses del seu país i el colofó final amb l'actuació solidària d'esta nit, per part de Xavi Castillo per col·laborar amb Rumbo a Gaza(Rumbo a Gaza és una iniciativa nascuda des de la societat civil que té per objectiu el conèixer la realitat quotidiana que la població de Gaza viu en primera persona. L’objectiu d’aconseguir 2 vaixells que puguen albergar a 200 persones i 2.000 tones d’ajuda humanitària, que serà lliurada a la UNRWA a la seua arribada A Gaza perquè gestione la seua distribució) en el teatre Micalet... no he pogut evitar de recordar esta cançó i de compartir-la...
"...N’hi ha que diuen que els mals moments s’obliden I que només recordem els moments bons Però jo tinc la sensació que la gent pren decisions En funció del que ha patit Calculant el que pot patir Patint per si s’equivocarà..."
