divendres, 31 d’agost del 2012

...l'últim dia d'agost


mentres anhele l'arribada de la tardor, de posar-me la "rebequeta", o com diu una amiga meua " eljarsenet", observe la meua vida i el meu món com una espectadora.
llavors me n'adone que malgrat tot, no està tant mal com jo pensava. i no parle de diners, d'amors, de salut..... parle de mi. del meu interior. d'allò que em fa ser jo.
d'un temps ençà, havia perdut moltes de les petites coses que em componem...petits fragments d'ànima que anava perdent pel camí.

ara compose este trencaclosques, intentant recuperar allò perdut, acceptar que la vida va com va 
(com diria l'Ovidi) .
posant cada troçet allà on cal, ordenant les idees, deixant de banda la hipocresia i la falsetat que ens rodetja.
seguir vivint amb l'alegria sempre per davant, com abans, com sempre....
perquè ja sabem que la vida no és una comedia americana, és més bé una pel·lícula del Buñuel.
i com diuen el amics de les arts a aquestes alçades de la pel·lícula...



p.s: no em caldràn guionistes que m'ajuden a escriure la meua història, ni al Enrico Morricone per a la banda sonora.... la música la pose jo!!! noséki està ací again!!!!