bici-indignada

Fa un temps ja li vaig dedicar una carta "benvolguda cantaora". Ja em passa això, cada vegada que agafe la bici per a circular (o "bicicletjar"..hehe) per la ciutat m'indigne molt.

Què té en contra de la bici, senyora cantaora? ja sé que ha posat valenbisi, però i els carrils? i els accessos al riu que no pareix que vages per la ciutat sinó per la muntanya? què no té diners? o és que només condiciona el riu a partir de la ciutat del les arts?  jo sé d'algun company seu que li podria ajudar, té pantalons i jaquetes nous i cars, si els posara a subhasta entre els seus votants...? en fi... sobren les preguntes, falten respostes i actes.

Segurament el carril bici i l'acondicionament de algunes calçades no és el que més li fa falta a aquesta ciutat, hi ha tant que arreglar! però sí és una de les seves mancances.

Així que "benvolguda" cantaora, com que, no puc fer més que no votar-li per a que s'esfume  del nostre govern, almenys tindré el dret de protestar i comportar-me com una rebeca i cridar ben fort que estic                                                                         

INDIGNADA!!!!!!!!!!!!

Si estirem tots...caurà?

És impossible no emocionar-se davant d'aquesta veu, que m'ha acompanyat tants anys, des que no era més que una adolescent, i consumia música del meu germà gran com una ionqui... fins ara, que ja consumeix la meua pròpia... però segueix igual de ionqui musicalment parlant...

Feia temps que no l'escoltava, però ell és com els bons amics, que per molt de temps que faça que no els veus, quan et tornes a trobar és com si no haguera passat el temps....i així va ser...

A més a més... com és de greu la situació, perquè deixe el seu silenci, i baixe als veïns del sud per col·laborar amb les seues cançons... gràcies.

Com he dit en algun comentari blocaire per la xarxa un plaer per als sentits i els sentiments....

si estirem tots....

palestina

Que hi ha moltes injustícies en el món, i  moltes coses per arreglar ho sabem, però després de la  II mostra de cinema palestí de la setmana passada a la filmoteca de València, on vaig tenir l'oportunitat de conèixer més coses del seu país i el colofó final amb l'actuació solidària d'esta nit, per part de Xavi Castillo per col·laborar amb Rumbo a Gaza (Rumbo a Gaza és una iniciativa nascuda des de la societat civil que té per objectiu el conèixer la realitat quotidiana que la població de Gaza viu en primera persona. L’objectiu d’aconseguir 2 vaixells que puguen albergar a 200 persones i 2.000 tones d’ajuda humanitària, que serà lliurada a la UNRWA a la seua arribada A Gaza perquè gestione la seua distribució) en el teatre Micalet... no he pogut evitar de recordar esta cançó i de compartir-la...

  

aniversari sense senyal...

Sembla que estiga lligada a les dates senyalades, o amb efectes secundaris importants, dates de tensió, políticament inoblidables....

Neixer el 23 de febrer té de bo, que tothom recorda el teu aniversari, és un lligam que duc acceptat de fa molts anys, celebrar l'aniversari mentrestant en les noticies es sent això de: "todo el mundo al suelo" té el seu punt...

Però la millor part de cumplir anys, sobretot si no estàs en el teu millor moment, és que tothom recorde que és el teu dia. Després de la familia, clar, estan els amics, el amics que estan ahí els dies bons, però sobretot en els dies grisos. Des dels que et fan començar el dia amb un bon ram de flors, els que el duen al spa a fer-te un bon massatge, els que et criden d'allà lluny (però que els sents com si foren just al teu costat).... fins les que acaben amb tu el dia amb un sopar ple d'alegria,bon rotllo i en ganes de cuidar-te.

El 17 de febrer noséqui es va quedar sense senyal, sense ninguna senyal, sense paraules, sense esma....al igual que les senyals de la tv3. Les dos a l'hora, com si ho haguerem pactat, com si anaren unides, per tantes i tantes hores d'emisió, perquè les dues hem lluitat per a no quedar-se sense senyal, però ja sabem que la justicia no existeix, que les coses són com són i que malgrat la lluita, moltes vegades, em de baixar el cap i acceptar quedar-nos sense senyal. Jo espere que la Tv3 torne a tindre senyal, perque ens mereixem una televisió amb català i de qualitat, jo sé que ho conseguiran.
Jo de moment en quedaré sense senyal, però envoltada de molt bona gent....

jo també

Avui dia 9, mitjançant d'una iniciativa d'estes cibernètiques, es celebra el dia de música en català, es tracta bàsicament de enllaçar al facebook amb el myspace, youtube, spotify....una cançó que t'estimes, que et recorde algú....

Sembla mentida que en aquest raconet del món, que hi ha més músics per metre quadrat que corruptes (que ja és), per a promocionar música en la nostra llengua, hagem de fer-ho amb la reivindicació individual i no des de les administracions, com hauria de ser.

Així que m'uneix a l'iniciativa des d'aquest bloc... posaré una cançó que cada vegada que l'escolte no puc evitar emocionar-me, una cançó que em recorda d'on vinc, i on el vent ha volgut que anara a parar....

                                               batà (escolteu la cançó de Barri)

cremant nuvols

 a tots aquells que cremeu la terra,

a tots aquells que cremeu els arbres,

a tots aquells que cremeu els animals,

a tots aquells que cremeu perquè sí,

a aquells que cremeu el nostre bonic paisatge,

que cremeu la vida.

més caldria que cremareu el nuvols, com En Serrat

i deixareu la nostra terra tranquil·la.

Estimada "cantaora":

jo que sóc resident en aquesta ciutat que tant m'agrada, tot i que no he nascut ací, t'escric aquesta carta per comunicar-te que no t'entestes de fer Blasco Ibañez fins al mar, no et preocupes més per aquest tema.

Avui l'orbea, mishima i jo hem anat des de l'epicentre de la ciutat fins la platja del cabanyal, hem arribat sense cap tipus de problema, el carril bici creua el cabanyal portant-te directament fins la sorra i conseqüentment fins l'aigua del meu estimat Mediterrani. Ha sigut el primer bany de l'any, ja en tenia ganes ja...i tot i que no són les aigües de la meua Marina, ja m'està bé. No ha vingut la premsa del cor, bé, ja saps que no em diuen Ana ni sóc biologa ni surt a la televisió (ni ganes), però ha sigut un bon primer bany.

Així que et propose una inversió alternativa i molt menys costosa econòmicament parlant, fes-nos més carrils bicis!, el problema no és arribar a la platja, el problema és tornar, aquells que no vivim en la zona de Blasco Ibañez, Aragó... també volem arribar-hi amb la bici fins a casa, sense posar en perill la nostra vida per la calçada i el trànsit de la ciutat, i sense ànim tampoc de molestar els vianants de les voreres.

atentament (o no) noséqui.

això ho pague jo...

És un actor de teatre d'Alcoi, políticament incorrecte, escatòlogic, ateu, groller, sarcàstic...principal integrant d'una companyia alcoiana i director d'aquesta.
Es caracteritzen sobretot per fer monòlegs de caràcter còmic en els quals acostuma a trencar la quarta paret adrençant-se al públic al qual fa partícep de l'actuació. Al País Valencià és conegut per la censura patida per part de l'actual alcalde de Xàtiva, el president provincial del PP, Alfonso Rus, a causa de la seua imitació del papa Joan Pau II a l'obra Con la Iglesia hemos topao! (L'heretge de Xàtiva i altres històries) i també per part de Teatres de la Generalitat Valenciana sobre la de l'obra de teatre L'estrany viatge on al cartell eixia una caricatura de Zaplana.

Quan el veus en l'escenari, sobretot les primeres vegades no pots deixar de somriure o fins i tot de riure, les seues actuacions no es podem descriure hi ha que vore-les, sobretot perquè amb la situació actual políticament i religiosament parlant que estem vivint... cal riure's, perquè hi ha per a plorar i no parar. no creus?

xavi castillo

p.s: en you tube hi ha un fum de videos, busca'ls i riu...

sentiments congelats

"¡Tú tenías que hacerte el héroe! ¿no?

No te podías quedar tranquilito y dejar que se lo llevaran todo.

Eres un puto egoísta. No has pensado en mí para nada.

¿Qué vamos a hacer, eh? Dime tío listo...

Ahora ya no eres tan chulo, ni tan... ¿Qué vamos a hacer? Estamos encerrados en

esta nevera por tu culpa ¿En qué estabas pensando?

Dime, por favor, ¿en qué estabas pensando?"

Dos hòmens, germans, tancats en un congelador industrial, per motius il·lògics..., cúmul de sentiments que ixen a la llum en una situació extrema, al límit, amor, odi, retrets, angoixa, desesperació, somriures, melangia, ressentiments, penediments...

En la vida real passa el mateix? ens tenen que posar en una situació extrema per a dir-nos que ens estimen? que ens trobem a faltar els uns als altres? per donar les gràcies per allò que una vegada feren per tu? o no?

Normalment ens guardem els sentiments, els amaguem allà dins de la nostra ànima, per no sentir-nos vulnerables, fràgils... perquè si els tenim a flor de pell, potser ens faran mal.

Tancats en aquest món congelat, en el que cada vegada ens mirem tots més el melic que als que ens envolten, abans que se'ns glacen els sentiments i semblem blocs de gel deambulant per l'absurd, expressem-los, diguem-los, recordem-los, escrivim-los encara que siga en un "post-it", com qui recorda que se li ha oblidat comprar el xampú, la mantega o anar a recollir el vestit de la bugaderia.  Recorda'm-ho...

P.s:  per a que les nostres sales de teatre estiguen plenes de gom a gom, que el nostre teatre es valore tal i com es mereix , que no tinguen que llegir el manifest(punxa'm) fora de les sales protestant contra tots aquells, culturalment ignorants i amb poder, que posen entrebancs a l'art del teatre valencià... propose que anem al teatre (punxa'm)