dimecres, 16 de juny del 2010

psique, ànima, esperit?

En moltes religions i escoles filosòfiques, l'ànima és la part immaterial o espiritual d'un ésser viu, sovint considerada com a eterna. Es creu, en general, que està constituïda per la consciència i la personalitat de l'ésser, i pot ser sinònim d'esperit, la ment o per un mateix. A la teologia, l'ànima sovint es creu que viuen en la persona després de la mort, i algunes religions postulen que Déu crea ànimes.

 
La psicologia moderna parla de psique o de ment en comptes d'ànima i la considera com un receptacle d'emocions i vivències, així com la font de la voluntat d'actuar.

De vegades ens preguntem eixes coses ( o no?)..i pensem per quina de les opcions ens decantem. Hi ha persones que són més sensibles a les emocions i a les vivències, qui no ha experimentat mai la sensació negativa o positiva en conéixer alguna persona nova, qui en un moment donat s'ha sentit mal o bé sense saber ben bé perquè. Pot ser hi ha gent que sent més la psique, l'ànima, l'esperit o com vullgueu anomenar-ho, estan més atentes al seu cos i com es comporta en certes ocasions i davant situacions diferents. Com de sobte es posen a plorar sense ninguna raó de pes, com són capaços de percebre sensacions fora de l'abast de les explicacions científiques, podríem dir que són més sensitives? que tenen els sentiments i sensacions tant a flor de pell que gairebé podríem tocar-los ? persones extraordinàriament sensibles i impressionables ? ....???


 

La ciència moderna rebutja el concepte d'ànima perquè no és demostrable empíricament i parla de cervell i d'activitats que es relacionen amb ell. L'ànima, doncs, passa a l'àmbit de la creença o de la fe. També es considera un sinònim poètic de ment.

Tal vegada la ciència tinga raó i les persones sensitives no són més que gent amb una ment poètica? al cap i a la fi, m' és igual...en qualsevol dels casos no vaig a deixar de ser impressionable.

mentrestant ballem... (punxa'm)

5 comentaris:

juanjo ha dit...

En este tema( y en otros) soy bastante materialista:el alma no existe y la mente no es mas que un producto de nuestra actividad cerebral....al final todo se reduce a quimica.....aunque quizas la quimica pueda producir poesia
Besos

Rubén ha dit...

No crec en aquests temes espirituals Pense que l'ànima no és més que un producte de la imaginació dels éssers humans, en el seu afany per trobar una solució al no-res en què t'immergeix el traspàs.
No justifique les coses que hui en dia no tenen explicació amb el paraigua de l'ànima, l'energia, o jo que sé. Algun dia la ciència ho acabarà explicant.
Ja veus sóc empirista, encara que m'agrade perdre'm de tant en tant en fantasies.
Una abraçada

Speaker ha dit...

Jo a priori usaria més aïnes ment que ànima. La ment és per on passa tot (dolors, emocions) i la resta d'òrgans només ballen al seu compàs.

Tot i que... d'aquells que no són sensibles ni impressionables, me'n compadisc i en diria que no en tenen, d'ànima.

Ja que hi ha la paraula, per molt abstracta i acientífica que esta siga, l'haurem d'utilitzar, no?

Salut!

IÑIGO MONTOYA ha dit...

El cerebro es algo material y tangible, no obstante como bien dices produce sensaciones, experiencias, pensamientos y sentimientos que no lo son, no se pueden tocar, nos aferramos precisamente a esto para pensar que aunque nuestro cuerpo muera como parte material, nuestro pensamiento es indestructible y pervivirá, pero ¿que le pasa a un aparato que deja de recibir electricidad?, deja de funcionar ¿no?.Y ahora pensemos ¿y si pudieramos volver a darle energia a nuestro cerebro?

noséqui ha dit...

moltíssimes gràcies pels comentaris.

una abraçada