L'olor de la frígola, del romer, les gegants sureres observant, les papallones, les flors, el cel blau....i el més sorprenent, el que més em fascina és el silenci, no sentir res, ni cotxes, ni autovies, ni persones...res de res, només algun pardalet o la caiguda de l'aigua en algun pou o aigüera.
Sempre és un plaer passejar-se per la natura (i això ho diu una urbanita fins a la medul·la), malgrat que després no pugues ni moure't del sofà, perquè el cansament et passa factura...
Avui com si fos un diumenge, però molt millor perquè no hi havia ni un ànima... he passejat, bé, més bé he trotat per la natura com una salvatge.
Palet en mà, xiruques als peus i ganes d'eixir de la ciutat i gaudir del silenci de la natura, només han estat unes quatre intenses hores de caminada a un nivell mitjà-alt (com és lògic) això jo no ho sabia, però he resistit, i he eixit victoriosa de la primera i fatal pujada, fins l'última.
Malgrat l'adoloriment, caminaré per caminar, sense recerca....tornaré a buscar-te natura.
"..Si demà
caminem per caminar
i tan sols amb una mà
poder véncer el desencant..."
4 comentaris:
Què enveja!!! Trobe a faltar una excursioneta per la muntanya. Mua.
Caminar per caminar és un festival pels sentits.
Carmenta quan vullgues, ja saps xiula....hehehe
Pilar si que és un festival!!
petonents a les dues
Això és mel de romer per al cos i ànima! Ix!
Publica un comentari a l'entrada