Primer em demanares que cantara baix l'arc de sant Martí i et posares a córrer, llavors jo et vaig dir que qualsevol nit podia eixir el sol i amb això obrirem el nostre camí.

Jo et vaig convidar a veure la part bona de la vida i a canviar de planeta mentres esperava que arribares amb la lluna baix del braç, però tu em digueres que era una criatura dolcissíma i que l'atzar havia segut un capritxós per fer que ens trobarem. Després d'aprendre la diferencia entre els dos, començarem a volar i acabarem en la vie en rose, jo com una dona secreta i tu com john travolta ballant grease.

I entre la nevera buida i la llista de la compra ens sorprenguérem ballant de nou fins el final del l'amor a la voreta de la ximenera... aleshores vingueren el dubtes, d' on anirien el petons que no ens donavem, elegir pujar o no al tren... i quan ja havies decidit que volies "algo conmigo" amb calamaro jo et vaig dir " nos volveremos a ver" amb calamaro també.

I eixe dia, hores més tard, després de beure'm unes quantes de sabina.... entenguérem on anaven el petons que no ens donaven i que era un llàstima deixar-los perdre, jo vaig deixar de ser secreta, tu pujares al tren i vàrem volar el dos junts.

... tot gràcies a la cervesa calenta.

per molts anys

s i l e n c i

shhhh!!!!!

Silenci , fet de no parlar, de callar, fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit, absència de tot so o soroll.  Silenci, és el títol de l'últim llibre que he llegit, que vaig comprar per casualitat, al llegir la contraportada em va pareixer interesant. Així va ser com vaig coneixer el Gaspar Hernández, autor del llibre, director i presentador de l'ofici de viure (catalunya radio) i ahir a la nit, bricolatge emocional (tv3), també encapçalat per ell.

'El silenci' és el seu primer llibre, i és situa en una habitació de Formentera;on un home parla, durant tota una nit, a una noia adormida. Ella és Umiko, una japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual;ja que té càncer i creu que aquell home li pot curar la seva malaltia mitjançant les paraules. Umiko ha passat per un dur aprenentatge en un monestir zen, i està convençuda que si les emocions l'han fet emmalaltir, també la poden curar. 

Gaspar Hernández aconsegueix a ‘El silenci’ un equilibri entre un univers racional i un de màgic.

"...al capdavall l'energia de l'amistad és semblant a la del amor, amb l'única diferència que s'allargassa més, té més posibilitats de durar en el temps, i no implica un desig sexual..."

tornaré?

"Quan va arribar no sabia si era el que realment havia desitjat durant tant de temps, les seues expectatives envers la vida havien sigut molt diferents des del principi, però l'atzar l'havia dut fins aquest magnífic indret. Un paisatge meravellós, enmig de la natura, al costat de la mar, aigües transparents, olors marines que s'ensumaven perfectament, silenci.

la vida en la ciutat s'havia fet dura últimament, no trobava el seu lloc, sense treball, sense ningú amb qui dormir, els amics estàvem, sí, però com sempre en els seus món particulars. El pis de lloguer esta fet una ruïna, havia de fugir d'allí urgentement.... així que en un no res es trobà sense pis, sense treball, esmaperduda per seguir en aquesta societat que mesura a la gent pel nombre d'amics que un té en el facebook.

Ella ja havia estat allí feia uns anys, de viatge amb un noi amb el que sortia en aquells temps. Però des del primer moment que va trepitjar aquella sorra, i en el camí de tornada amb la "zodiac", sabia que tornaria. Mentre les gotes d'aigua salada l'esquitxaven en la cara, li va  vindre un calfred i una sensació estranya, s'havia deixat quelcom, una part d'ella s'havia quedat en aquell lloc, no sabia ben bé què.

I en aquells moments d'indecisió... ho va tenir molt clar, havia de tornar-hi, ara era el moment.Va agafar la motxilla, quatre records, un parell de somnis, una llibreta per escriure i recordar cada detall i va començar el viatge.

Un viatge sense tornada.

Porta uns anys vivint ací, sense les comoditats d'una casa, sense les condicions que avui en dia pensem que són imprescindibles, sense llum, sense cobertura.... completament a disposició de la natura, en la seua cova... li agrada, i no vol canviar-ho.

Només, de tant en tant, allà per l'agost quan els turistes van a visitar aquesta impressionant cala del cap de gata, li vénen a la ment els plaers del benestar, els cinemes, els teatres.... però de seguida s'esfumen del seu cap i continua somrient feliç venent polseretes i collarets als seus visitants."

p.s: des de cap de gata (Cala San Pedro), estirada damunt la sorra i amb els peus banyats per les ones.... és com estar en el cel, tornaré? (punxa'm)

Enhorabona

Edicions del Bullent: Jovi Lozano-Seser guanya el Premi Soler i Estruch: (punxa'm)