"Quan va arribar no sabia si era el que realment havia desitjat durant tant de temps, les seues expectatives envers la vida havien sigut molt diferents des del principi, però l'atzar l'havia dut fins aquest magnífic indret. Un paisatge meravellós, enmig de la natura, al costat de la mar, aigües transparents, olors marines que s'ensumaven perfectament, silenci.
la vida en la ciutat s'havia fet dura últimament, no trobava el seu lloc, sense treball, sense ningú amb qui dormir, els amics estàvem, sí, però com sempre en els seus món particulars. El pis de lloguer esta fet una ruïna, havia de fugir d'allí urgentement.... així que en un no res es trobà sense pis, sense treball, esmaperduda per seguir en aquesta societat que mesura a la gent pel nombre d'amics que un té en el facebook.
Ella ja havia estat allí feia uns anys, de viatge amb un noi amb el que sortia en aquells temps. Però des del primer moment que va trepitjar aquella sorra, i en el camí de tornada amb la "zodiac", sabia que tornaria. Mentre les gotes d'aigua salada l'esquitxaven en la cara, li va vindre un calfred i una sensació estranya, s'havia deixat quelcom, una part d'ella s'havia quedat en aquell lloc, no sabia ben bé què.
I en aquells moments d'indecisió... ho va tenir molt clar, havia de tornar-hi, ara era el moment.Va agafar la motxilla, quatre records, un parell de somnis, una llibreta per escriure i recordar cada detall i va començar el viatge.
Un viatge sense tornada.
Porta uns anys vivint ací, sense les comoditats d'una casa, sense les condicions que avui en dia pensem que són imprescindibles, sense llum, sense cobertura.... completament a disposició de la natura, en la seua cova... li agrada, i no vol canviar-ho.
Només, de tant en tant, allà per l'agost quan els turistes van a visitar aquesta impressionant cala del cap de gata, li vénen a la ment els plaers del benestar, els cinemes, els teatres.... però de seguida s'esfumen del seu cap i continua somrient feliç venent polseretes i collarets als seus visitants."
p.s: des de cap de gata (Cala San Pedro), estirada damunt la sorra i amb els peus banyats per les ones.... és com estar en el cel, tornaré? (punxa'm)
2 comentaris:
ei! quina foto més xula! quin bon lloc per a perdre's, no?
és un lloc fantàstic per a perdre`s sense dutbe.
un beset m'agrada
Publica un comentari a l'entrada