" ... unos que ríen otros lloraran... 
...siempre hay porque vivir porque luchar...
...al final las obras quedan las gentes se van.. la vida sigue igual"

aniversari sense senyal...

Sembla que estiga lligada a les dates senyalades, o amb efectes secundaris importants, dates de tensió, políticament inoblidables....

Neixer el 23 de febrer té de bo, que tothom recorda el teu aniversari, és un lligam que duc acceptat de fa molts anys, celebrar l'aniversari mentrestant en les noticies es sent això de: "todo el mundo al suelo" té el seu punt...

Però la millor part de cumplir anys, sobretot si no estàs en el teu millor moment, és que tothom recorde que és el teu dia. Després de la familia, clar, estan els amics, el amics que estan ahí els dies bons, però sobretot en els dies grisos. Des dels que et fan començar el dia amb un bon ram de flors, els que el duen al spa a fer-te un bon massatge, els que et criden d'allà lluny (però que els sents com si foren just al teu costat).... fins les que acaben amb tu el dia amb un sopar ple d'alegria,bon rotllo i en ganes de cuidar-te.

El 17 de febrer noséqui es va quedar sense senyal, sense ninguna senyal, sense paraules, sense esma....al igual que les senyals de la tv3. Les dos a l'hora, com si ho haguerem pactat, com si anaren unides, per tantes i tantes hores d'emisió, perquè les dues hem lluitat per a no quedar-se sense senyal, però ja sabem que la justicia no existeix, que les coses són com són i que malgrat la lluita, moltes vegades, em de baixar el cap i acceptar quedar-nos sense senyal. Jo espere que la Tv3 torne a tindre senyal, perque ens mereixem una televisió amb català i de qualitat, jo sé que ho conseguiran.
Jo de moment en quedaré sense senyal, però envoltada de molt bona gent....

sense paraules...

                                               "Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa,

sa tristesa se despenja com el cel per ses estrelles...."

Ara que som junts, diré el que tu i jo sabem.... no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixe món.... això cantava Raimon allà pel 1963.

És tot un clàssic, uns dels nostres clàssics, que molts hem escoltat en casa de menuts, gràcies als pares, o als germans. Just fa dos setmanes vaig tenir el plaer, gràcies a un regal d'unes entrades inesperades, de veure'l en directe... he de confessar que en un primer moment no em feia massa il.lusió, pensava que ja eren temps passats en els que m'emocionava amb el cantautors, de veure'ls en directe.... ara m'he tornat un "moderneta", (i faig un somriure en pensar com m'ho dius..). Però tot i així la meua percerpció va canviar en veure aquella sala plena de gom a gom, i veure que el Raimon, tot i els seus 70 anys continua tenint una veu extraordinaria, una capacitat de convocatòria massiva, que continua dient coses i continua emocionant-me....

Així que agraïsc molt haver-hi anat, i com no també a Raimon per recordar-me que tot i que li he sentit el diguem no, mil i una vegades, encara no he après a dir no a temps, malgrat que ho intente de tant en tant. Com diria ell també... t'entendran? o no t'entendran?