l@ nombre primer

"Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l'infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris." Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers

Sempre havia pensat que les vacances són un bon moment per compartir, per passar moments inoblidables amb la gent que estimes i després recordar-los amb un somriure en la cara... 

Avui el sol baixa més lentament que mai i el cel s'ha tornat taronja, un taronja-roig que li dóna al horitzó un to de melangia, sona una cançó de Jim Morrison versionada en la radio per un grup que no coneix. el camí de tornada se'l sap de sobres, són tants els viatges d'anada i tornada que gairebé el cotxe el podria fer tot sol. Torna sense ganes, voldria continuar pel món...és incansable, com alguns petons.

De sobte l'ix un somriure, ampli i sincer, acaba de recordar el seu pas per terres desconegudes no fa massa dies....aquest any ha decidit no compartir la seua escapada. 

Volia records individuals, personals, íntims, particulars, el plaer de gaudir de la soletat, passejar pels parcs plens de gent en els que era impossible trobar-se algun conegut, escarbar en les botigues de música impregnant-se del seu esperit (com una ionquimusic), dansar sota el ritme d'un swing en un templet envoltat de verdor, devorar un llibre mentres es pren un vinet en un placeta encisadora, assaborir l'escència de les ciutats per descobrir i deixar-se perdre per cada carrer, caminar sense destí només guiada per la casualitat i la sorpresa.

Comprovar que els sopars romàntics d'un, també són viables, alguna que altra delicatessen, bona música francesa en el tocadiscs, una cervesa amb un toc de tequila... de postres un cigarret i un bon llibre.

L'experiència de fer-se entendre, d'intentar entendre als altres, perquè malgrat els seus coneiximents bàsics, fer-se entendre sempre costa i en una llengua que no és la teua, més encara.

Hi ha qui pensa que és un manera de fugir... no és el cas, encara que de vegades li agradaria fugir de certes coses, ja sap que algunes no desapareixen per molt lluny que vages i per molt depressa que corregues.

I així entre records i pensaments arriba un altre cop a casa, el somriure se li ha apagat, desfer la maleta mai serà divertit. Sap que el balanç final és positiu, escala castissa inclosa, i això la farà somriure més d'un cop, pensa que ha fet bé i que si fora ara, repetiria.

....un viatge com cal té la seua banda sonora...