Fa tant de temps que no escric res, que ja no sé si recorde com fer-ho.
Abans aliviava els moments díficils escrivint coses i contant histories, unes més reals altres no tant.(encara que totes portaven un bri de mi).
D'un temps ençà, escriure ja no alivia els tràngols, els mals moments i les decepcions.
El bloqueig laboral-mental em té abduida i em sap greu, molt greu, perque això em fa perdre'm moltes coses bones que passen pel meu voltant i fa ràbia, molta.
Fas reflexions analitzant que la vida són més coses, que la feina no ho és tot. Está la familia, la parella, els bons amics, els cinemes a la fresca, la platja de les deveses, pamis, els somnis, les il·lusions, les cervesetes pel barri, que em faces el café cada dia, el concerts, ballar la "prima estate" enmig del menjador com bojos.....
.... i penses que sí, que no et falta casi de res... que no necessites més diners per a sobreviure, que la feina no ho és tot....que la vida continua i que les coses, les bones, venen per un altre camí.
...de sobte arribes amb "un numeret de la once" somrius i dius ja está!!, esta nit s'acaben els problemes. I encara que sé que no és així, el meu cap fa un gir i pense que és una sort que estigues en altre camí. merci.
punxa ací
punxa ací
