divendres, 4 de juny del 2010

sentiments congelats


"¡Tú tenías que hacerte el héroe! ¿no?
No te podías quedar tranquilito y dejar que se lo llevaran todo.

Eres un puto egoísta. No has pensado en mí para nada.
¿Qué vamos a hacer, eh? Dime tío listo...

Ahora ya no eres tan chulo, ni tan... ¿Qué vamos a hacer? Estamos encerrados en
esta nevera por tu culpa ¿En qué estabas pensando?
Dime, por favor, ¿en qué estabas pensando?"


Dos hòmens, germans, tancats en un congelador industrial, per motius il·lògics..., cúmul de sentiments que ixen a la llum en una situació extrema, al límit, amor, odi, retrets, angoixa, desesperació, somriures, melangia, ressentiments, penediments...

En la vida real passa el mateix? ens tenen que posar en una situació extrema per a dir-nos que ens estimen? que ens trobem a faltar els uns als altres? per donar les gràcies per allò que una vegada feren per tu? o no?

Normalment ens guardem els sentiments, els amaguem allà dins de la nostra ànima, per no sentir-nos vulnerables, fràgils... perquè si els tenim a flor de pell, potser ens faran mal.
Tancats en aquest món congelat, en el que cada vegada ens mirem tots més el melic que als que ens envolten, abans que se'ns glacen els sentiments i semblem blocs de gel deambulant per l'absurd, expressem-los, diguem-los, recordem-los, escrivim-los encara que siga en un "post-it", com qui recorda que se li ha oblidat comprar el xampú, la mantega o anar a recollir el vestit de la bugaderia.  Recorda'm-ho...


P.s:  per a que les nostres sales de teatre estiguen plenes de gom a gom, que el nostre teatre es valore tal i com es mereix , que no tinguen que llegir el manifest(punxa'm) fora de les sales protestant contra tots aquells, culturalment ignorants i amb poder, que posen entrebancs a l'art del teatre valencià... propose que anem al teatre (punxa'm)