dissabte, 29 de maig del 2010

esperar o desesperar?

Si hi ha alguna cosa que em desespera és la impuntualitat. No m'agrada arribar tard al treball, amb els amics, familiars, coneguts, amants, a la vida. no m'agrada que m'esperen, esperar tampoc.

Esperar... tenir l'esperança d'aconseguir el que es desitja, creure que ocorrerà alguna cosa, desitjar que alguna cosa passe, romandre en un lloc on creus que va anar alguna persona o que va a passar quelcom, aturar una activitat fins que passe alguna cosa....


esperar desespera per natura,
perquè sí,
 perquè no cal,
 perquè tot és més fàcil.
no esperes
arribaràs tard.

dijous, 27 de maig del 2010

国境の南、太陽の西



"A vegades, quan et miro, tinc la sensació que miro una estrella llunyana -li vaig dir-.és molt lluent, tot i que és d'una estrella que ja ni tan sols existeix.Però a vegades aquesta llum em sembla més real que cap altra cosa."

"potser, és un paraula que deu existir al sud de la frontera, però no pas al l'oest del sol."

“No hi ha ningú que no vulgui vibrar amb alguna cosa especial. El que vol la gent és una experiència sublim, encara que per arribar-hi només una de cada deu valgui la pena. Això és el que fa moure el món. Suposo que se’n podria dir art.”
                                                    Haruki Murakami ( l'amant perillosa)

 


dimarts, 25 de maig del 2010

mens sana in corpore sano



Mens sana in corpore sano és una dita llatina de Juvenal. El seu significat original és el de la necessitat d'un esperit equilibrat en un cos equilibrat; no és, per tant, el mateix sentit que avui emprem de ment sana en un cos sa.

La frase del poeta Juvenal prové de pregàries que ell feia als déus implorant que li concediren un esperit i un cos equilibrat, perquè pensava que abans de demanar coses banals i passatgeres preferia pregar per una integritat en el seu cos, la seua ment i la seua ánima.

Últimament sota l'influència aliena, aquesta dita em persegueix. La teoria la tinc molt clara, és tant important el cos com la ment. Començant per ací, i suposant, confirmant que m'agrada conrear la ment de tant en tant (no excessivament) amb música, llibres, art....em queda una part d'aquesta dita pendent, el cos.

Ha arribat l'hora de completar la dita de Juvenal, si més no, perquè l'edat apreta i els anys començen a no perdonar, el gimnàs (eixe gran desconegut). Eixe lloc ple de gent suant, agafats a màquines estranyes, amb una tovallola i una botelleta d'aigua mineral, tot un ritual. Un ritual que has d'aprendre per a entrar en aquest joc. Doncs mirant-ho com un joc..., com que a mi jugar m'agrada. que comence la partida.



dilluns, 24 de maig del 2010

si tornes...


Si Tornes
Repetiré el meu nom i el teu també.
Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec
o, tal volta, un conjur.
De sobte et sento
molt a prop i el temor m'immobilitza
¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?
Em tanca els ulls un calfred i et contemplo
com a través dels vidres enllorats
d'una finestra.
Pren-me tot@, si tornes.


Martí i Pol, Miquel

divendres, 21 de maig del 2010

temps de canvi, moments d'incertesa...


Temps de canvis, moments d'incertesa.

Cal suposar que després d'un canvi (no parle del climátic, és clar) sempre hi ha amagada alguna cosa millor, a mig camí entre la felicitat i l'esperança.

Suposem que senzillament el fet d'experimentar un canvi, fa que el nostre cos, una vegada passat el període de por al canvi i la incertesa de no saber on ens durà tot plegat, segregue unes substàncies en la ment, que ens provoquen una sensació de millora general, transmetent il.lusió,(imatge o representació enganyosa de la realitat provocada per la imaginació o per una interpretació errònia), fantasia, miratge... i ens donen forçes per continuar.

però tot açò, només és un supòsit....


dilluns, 17 de maig del 2010

sense veu



De nit, obscuritat, només els focus que il·luminen l'escenari, el del saxo, el baix, el guitarra, el bateria, el cantant...(umm)... la música en directe.

Allà baix, la gent apretada cantant, la cançó que més t'agrada, la que menys, aquella que et recorda algú, aquella que no et recorda res...,  amb les cerveses en les mans, uns botant, altres ballant amb els braços enlaire... el flaire característic que ensumes d'aquell que està dues fileres més avant que tu i et fa sentir tan bé.
Els amics, les rialles... els concerts i jo sense veu un altre cop.  

rock and roll (punxa'm)

diumenge, 16 de maig del 2010

Hi havia una vegada....

Hi havia una vegada una poetessa que una nit de lluna plena va conéixer un "gorrilla" desacomplexat.
Ella, amb la mirada perduda, ennuvolada pels seus pensaments absurds, anava a pel seu cotxe, estacionat davant del mercat. Va clissar el captaire, però es va fer la desinteressada per no donar-li la propina pertinent, que sabia que este li demanaria, i va mirar cap un altre lloc.
No va poder escapar-se, ell ja l'havia vista com s'apropava allà on ell hi era, just al costat del seu vehicle.
Va pujar tranquil·lament al seu cotxe, sense fer cas del pobre "gorrilla", llavors va arribar el típic nerviós per darrere fent sonar el clàxon.
El "gorrilla" va tranquil·litzar el conductor impacient amb el seu bon caracter i li féu a la poetessa les indicacions adients per desestacionar el vehicle. Aleshores, la poetessa agraïda i corpresa pel somriure sincer del "gorrilla", va baixar lentament el vidre i amb un somriure d'orella a orella li va donar les gràcies.
Ell ja li havia allargat la mà amb la palmeta cap amunt com demanant-li el que li pertocava.
- ho sento molt, però no duc diners. (va dir ella.) i sense pensar-ho massa, amb la espontaeïtat d'aquell que es deixa portar pel moment, li va fer dolçament un petó a la galta. Sorpresa per les papallones que de sobte li voltaven per l'estómac va posar primera i es va allunyar d'allí.

M'han contat els veïns de la zona, que eixa nit hi havia un "gorrilla" ballant com si fos Fred Astaire, però sense pluja i cantant com una beata (amb devoció), sota un fanal, de content que estava, una poetessa l'havia besat a la galta

Un temps després els dos pensarien que l'atzar és capritxós.

Mai més s'ha sabut del "gorrilla", ni de la poetessa, ni del final de l'història, així que la deixarem per la imaginació de cadascú...

Només diré... si aneu alguna vegada pel mercat i algun "gorrilla" vos demana una propina doneu-li-la, encara que siga un bes a la galta.

... i conte contat, conte acabat i qui no s'alce té el cul foradat.





divendres, 14 de maig del 2010

loving strangers.



Quan vaig vore" los amantes de circulo polar" em vaig enamorar d'ell, fa uns anys d'aixó (1998), però encara recorde on i amb qui vaig anar al cinema, "lucia y el sexo" dos anys després li va donar el goya a millor actriu revelació a Paz Vega, també recorde en quin cinema la vaig vore, m'agradà. Ja en el 2007 "caotica ana" m'agradà molt, ja sé que la majoria de les crítiques no la van posar massa bé, pot ser fou el meu moment i el fet d'anar a vore-la tota sola, féra que per a mi siga especial, això i la cançó de Cesarea Evora (tiempo y silencio) ...encisadora..., el cinema també el recorde. 
Ahir veient " una habitación en roma", inspirat en el genial film "En la cama", del chilé Matías Bize, vaig perdre l'amor per aquest director. El millor de la pel.lícula? la banda sonora, la cançó interpretada per Russian Red (loving strangers). Com no, també recorde el cinema i l'excel.lent companyia.

                                       "I’ve got a hole in my pocket
                                      where all the money has gone
                                    and I’ve got a whole lot of work
                                         to do with your heart
                                    cause it’s so busy, mine’s not"

dimarts, 11 de maig del 2010

Ai Jean-luc...

Com imagine haveu intuït, m'agrada molt escoltar música (en cada post d'aquest bloc en pràctiques he inclòs una cançó). Fa uns dies, va arribar per casualitat, o no, fins la meua llista del spotify aquesta cançó que avui vos propose per escoltar, jo no puc parar de sentir-la i de ballar-la, el disc complet s'ha convertit en la banda sonora del meu mes de maig.

Pertany a l' últim disc titulat "Bed and breakfast" de els amics de les arts, tot un descobriment...


 

"Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard. Va dir: "No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto exprés per convidats".


"Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa".

La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment mal interpetable. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.

Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier. Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. I en una paret al fons imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard. Potser ell em podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig sinó d'estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero".

Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral "Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val".
L'endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc."
 
...com que jo també hi ha coses que vull entendre-les però no puc, com tothom, vos suggereix comprar un pòster d'en Godard a vore si ho clissem tot més clar ? qui sap ?...

diumenge, 9 de maig del 2010

refugi per a l'ànima

Fa anys, vaig descobrir un lloc, perdut en una vall preciosa, per a desconectar-me, refugiar-me i oblidar-me per uns dies de la monotonia, la ciutat, els sorolls, del telèfon... on carregar les piles, i tornar a casa amb energia positiva.
Aquest cap de setmana he estat allí, com sempre he tornat amb eixa bona energia, el contacte amb la natura, el bon menjar cassolà, la festa popular (hem plantat un xop), la música al carrer, les rialles i més rialles... i sobretot envoltada de molt bona gent.

Moltes gràcies per tot, com sempre ha estat un plaer.












P.s:  (sóc afortunat@, però ho diré fluixet, no espanti la sort que viatja a prop meu)

dimecres, 5 de maig del 2010

una proposta...



"..tria l'estrella que t'agrade més, que jo hi seré dins, cuidant de que tu tingues els somnis més guapissims que es poguessin tenir.."
                                        (cal tenir spotify per sentir-la)

P.s: hi ha dies que necesitaries que algú te la cantara. a què si?

diumenge, 2 de maig del 2010

Quant és?

Moltes vegades ens preguntem el preu de les coses, preu és l'assignació d'un valor monetari numèric a una mercaderia o servei, es fixa mitjançant la llei de la oferta i la demanda .... i no sé quines altres històries que no entendre mai, ni ganes, total acabe pagant-ho igualment.

Però? i les immaterials? quant valen? en aquestes el preu va lligat amb el valor (conjunt de qualitats d'una cosa que la fan estimable) que canvia segons cadascú.
Un petó o una abraçada no val el mateix per a tu, per a mi o per a ell/ella...la vàlua depén de la situació, del moment, de l'època de l'any, de si has tingut un bon dia o no, si has desdejunat bé, si el teu cap t'ha renyat, de si el tren, el bus ha passat a l'hora, o si vas amb el cotxe, si has trobat aparcament a la primera o t'has passat un hora per estacionar-lo, si el gos de la veïna t'ha deixat dormir, si ell/a t'ha telefonat .... de tantes coses... que no sabria anomenar-les  totes.

Jo que em considere consumista (de vegades), m'agrada molt comprar qualsevol cosa, intente cada dia valorar les coses sense preu, aquelles que no podem comprar, eixes que ens fan diferents uns dels altres i alhora ens posa als pobres i als rics en el mateix nivell. Tot no es paga amb diners...


què val més, un sopar en un lloc elegant o un petó que et sorprén mentrestant tu prepares una humil amanida?

què val més, un passeig en un cotxe de luxe o una abraçada llarga i estreta?

què val més, que et regalen un viatge amb tot inclòs o  tenir algú que t'estima mirant-te mentrestant tu dorms en el sofà?

què val més,  un anell de molta vàlua o que et llegeixen un paràgraf d'un llibre que t'agrada molt i et facen sentir especial?

                        què val més.....? què val més......???????.....¿¿¿¿¿

Jo ho tinc quasi clar, encara que la vida també passe la factura de tot allò que no té preu, jo la pagaré amb molt de gust.... quant és?