"...el film de Buñuel manté molts dels elements que el van convertir en el cineasta surrealista per excel.lència. Els oblidats és un film sobre la fatalitat del destí. És una pel.lícula sobre l'absurd i irracional de la vida mateixa. Els desitjos ocults, els somnis i les passions són els elements que mantenen vius els personatges del film..."
Oblidar: procés que consisteix en no recordar, superar i perdonar.
Encara ennuvolada entre la realitat i la ficció, m'en adone que jo també he desitjat alguna que altra vegada viure en un altra època, en un altre temps. Més d'una cop m'he sentit fora de lloc, com si haguera d'haver nascut abans, molt abans, però al contrari que al personatge de "midnight in Paris", jo mai he viatjat al passat.
(Sí, ja l'he vista, no podia faltar a la cita "allenista", i com no, en els Babel, no podia ser d'altra manera.)
A l'eixir del cinema haguera seguit caminant per la nit de València, com Gil, buscant eixe cotxe que em portara a una època anterior..., però no podia deixar-me el meu cotxe allí... així que he pensat que potser el meu cotxe també podia viatjar en el temps si li posava l'atmosfera adient... música de jazz en la radio, la gran via mig buida, la ciutat il·luminada pels fanals, el semàfors tots en verd des de l'avinguda Aragó fins a casa, la brisa nocturna acaronant-me el rostre...
però no ha funcionat...estic a casa i segueix en el 2011...tal vegada era massa d'hora, igual si m'haguera esperat fins mitjanit? qui sap?
Vos pose una cançoneta per si algun dia a mitjanit podeu viatjar en el temps, però torneu a contar-m'ho si us plau.
«Surto de casa meva. Mentre estic fora, algú entra a casa meva buida i s'hi instala. Menja el menjar del meu frigorífic, dorm al meu llit, mira el meu televisor. Potser perquè es sent culpable, arregla el meu despertador trencat, renta la roba, ho endreça tot i després desapareix. Com si ningú hagués estat allà ... Un dia va entrar en una casa buida. Sembla que mai hagi estat ningú, així que em despullo, em bany, preparo el menjar, rento la roba, reparo una bàscula de bany i jugo al golf al jardí de la casa. A la casa hi ha una dona desanimada, espantada i ferida, que no surt mai i que plora. Li mostro la meva solitud. Ens entenem sense dir ni una paraula, ens anem sense dir ni una paraula.
Mentre triem una casa en què viure, ens sentim cada vegada més lliures. En el moment en què sembla que la nostra set de llibertat s'ha aplacat, ens quedem atrapats en una casa fosca. Un dels dos es queda en una casa feta de nostàlgia. L'altre aprèn a esdevenir-se en un fantasma per amagar-se en el món de la nostàlgia.
Ara que sóc un fantasma, ja no sento desitjos de buscar una casa buida. Ara em sento lliure d'anar a la casa on viu la meva estimada i besar-la. Ningú sap que estic allà.
Excepte la persona que m'espera ... Sempre arriba algú per a la persona que espera ... Arriba, segur ... fins per a la persona que espera ... Aquest dia de l'any 2004(¿2010?),algú obrirà el cadenat que bloqueja la porta i m'alliberarà. Confiaré cegament en aquesta persona i la seguiré on sigui sense que m'importe el que pugui passar ... Cap a una nova destinació ...
És difícil saber si el món en què vivim és somni o realitat.»
Quan vaig vore" los amantes de circulo polar" em vaig enamorar d'ell, fa uns anys d'aixó (1998), però encara recorde on i amb qui vaig anar al cinema, "lucia y el sexo" dos anys després li va donar el goya a millor actriu revelació a Paz Vega, també recorde en quin cinema la vaig vore, m'agradà. Ja en el 2007 "caotica ana" m'agradà molt, ja sé que la majoria de les crítiques no la van posar massa bé, pot ser fou el meu moment i el fet d'anar a vore-la tota sola, féra que per a mi siga especial, això i la cançó de Cesarea Evora (tiempo y silencio) ...encisadora..., el cinema també el recorde.
Ahir veient " una habitación en roma", inspirat en el genial film "En la cama", del chilé Matías Bize, vaig perdre l'amor per aquest director. El millor de la pel.lícula? la banda sonora, la cançó interpretada per Russian Red (loving strangers). Com no, també recorde el cinema i l'excel.lent companyia.
"I’ve got a hole in my pocket
where all the money has gone
and I’ve got a whole lot of work to do with your heart cause it’s so busy, mine’s not"
Alicia és fa un pessic de tant en tant per poder creure que això que li està passant és real , que el país de les meravelles existeix, el barretaire boig, és barretaire i és boig, que els gats apareixen i desapareixen, que els animals parlen, que hi ha regines amb el cap gros i que és capaç de matar bèsties.....
De tant en tant, però molt de tant en tant ens passen coses en la vida que no ens pareixen versemblants, coses que semblaven impossibles i que un dia de sobte esdeven en realitat sense saber ben bé per què.
Llavors començem a creure que ens queden moltes coses per fer... i que tot és possible.
Com deia Alicia: " he perdut el cap?...., si segurament estàs boja...., però saps una cosa?...., totes les bones persones que cónec ho estan...."
