diumenge, 12 de desembre de 2010

carta als reis



Benvolguts reis mags:

Aquest any m'he portat prou bé, dins de la normalitat, no he comés faltes greus, he intentat portar-me bé en la familia, els amics i els companys, he anat al treball regularment, fins que deixaren de necessitar-me, vaig a classe cada dia, faig els deures, i atenc al professor@ quan diu alguna cosa interesant.

ja sé que fa molts anys que no vos he escrit, en casa sempre hem sigut més del grosset de vestit roig, coses de costums, que anem a fer. Ja sabeu que jo continue tenint la mateixa alegria i il.lusió per obrir els regals de nadal com quan era menuda, en això no he crescut gaire.

Bé, només voldria demanar-vos dues coses.... malgrat que se me n'ocorren un muntó d'objectes que en "pirraria" per tindre ( una rèflex, un vestit, un perfum, llibres d'art, un viatge, unes sabates, ipod, un mac, entrades de concerts, cedés de música, vinils...), una d'elles és que no se m'acabe la alegria, i l'altra que el senyor grosset de vestit roig no s'oblide de mi i em porte algun regalet.

atentament. noséqui

dijous, 9 de desembre de 2010

jo també


Avui dia 9, mitjançant d'una iniciativa d'estes cibernètiques, es celebra el dia de música en català, es tracta bàsicament de enllaçar al facebook amb el myspace, youtube, spotify....una cançó que t'estimes, que et recorde algú....

Sembla mentida que en aquest raconet del món, que hi ha més músics per metre quadrat que corruptes (que ja és), per a promocionar música en la nostra llengua, hagem de fer-ho amb la reivindicació individual i no des de les administracions, com hauria de ser.

Així que m'uneix a l'iniciativa des d'aquest bloc... posaré una cançó que cada vegada que l'escolte no puc evitar emocionar-me, una cançó que em recorda d'on vinc, i on el vent ha volgut que anara a parar....


                                               batà (escolteu la cançó de Barri)

dijous, 25 de novembre de 2010

swing time


"El swing és un estil de jazz que va néixer durant la dècada dels ‘30 (els anys 1935-1945 són coneguts com "l'era del swing") i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d'instruments utilitzats per formar les anomenades "Big Bands", com, per exemple, les de Benny GoodmanGlenn MillerWoody HermanCount Basie o Duke Ellington.També s'anomena swing a l'estil de  ball acompanyat per la música swing. Aquest estil sorgeix inicialment als estats del sud dels EUA com a formes improvisades de passos de ball sobre els estils musicals de ragtime, jazz i dixieland.
Més tard, durant la predepressió econòmica, les comunitats afro-americanes de Chicago, New Orleans i Nova York van començar a ballar una música que sintetitzava els estils de ragtime, jazz i Charleston, creant un nou ball anomenat Lindy Hop amb passos de nova creació però també amb passos heretats d'altres balls, com per exemple el Charleston, el Texas Tommy, el Big apple, el Breakway, etc. Un dels seus principals fundadors va ser Frankie Manning.
El Lindy hop és el precursor de tots els estils que el van seguir durant els anys 40 i 50, com el Swing modern, el Boogie-Woogie i el Rock and Roll, i dels subestils com el Balboa, el Jitterbug, el Ballroom Swing, el Ballroom jive, i el West Coast Swing."


Aprendre coses noves, fugir de la normalitat, del costum, d'allò habitual.... i gaudir...
desconnectar del treball, dels estudis, de l'atur, de les cabòries, de les despeses, dels bancs, de les companyies de mòbils que ens criden a l'hora de la migdiada (quina creu...)

i per tot això i més.. quina teràpia millor ? quina eixida millor? que la MÚSICA, el ball, perdre els complexos, el no tinc ritme, no tinc gràcia.... i què? ningu t'ha demanat que sigues Fred-Astaire, ni que participes en un concurs internacional de ball per a professionals, ni tant sols aficionats... NOMÉS GAUDEIX!!!!

                      ha arribat l'hora del swing time!!! ballem?


P.s: gràcies graellers i adherits per compartir-ho.

dissabte, 13 de novembre de 2010

I M P R E S S I O N A N T!!!!


sobren les paraules quan les actuacions són tant autèntiques.... només queda gaudir-les!!!
una gran nit ahir en la Mirror. 

R E P E T I R É

dimarts, 2 de novembre de 2010

ordre i aventura

video

"...si avui et sents sol i creus que has perdut el teu senderi,
et pintaran un camí d'argent sobre el mar fosc...
...entre l'ordre i l'aventura."

dilluns, 1 de novembre de 2010

entre la recerca i la fugida


Hi ha qui fuig en la distancia, en la recerca de qui sap que, perdut... sense saber si ho trobarà,i si tornarà a casa amb les mans buides, només li ompli la satisfacció de que tornarà amb un fum de experiències en la motxilla. enhorabona, fer allò que u desitja és tot un plaer i si ho gaudeixes molt més.

hi ha d'altres que fugem dins seu, es refugíen allà on ni ells mateixos són capaços de trobar-se, tal volta també busquen alguna cosa que perderen fa molt temps, i no saben ni on ni com.

trobar-se, buscar-se, recercar quelcom, algú....ens pasem dies i més dies buscant...perquè? 

Avui que no he perdut res (o tal vegada sí, però no m'he adonat encara), no estic en la recerca de res (o sí?)
Avui intente respondre a les preguntes, que insistentment en fa cada tres o quatre segons, l'incansable ment maquineta, que no deixa ni sentir-me els pensaments, pregunta, pregunta i pregunta.... recerca, rebusca?...fugir?



dijous, 21 d’octubre de 2010

Sed tota la vida

"Qui n'ha begut
En tindrà sed tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?.."



Ahir els mishima, ens van delectar amb un concert ple d'energia, un concert inoblidable, malgrat estar asseguts i sense cervesa... tant els que ja els coneixíem com els que no, ens vam sorprendre d'eixe directe tant bo. Enhorabona mishimeros. 
Envoltada d'una companyia excel·lent... poc més d'hora i mitja per volar i oblidar-se de la realitat....torneu aviat.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

fretura



Necessitat segons la definició és, allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir, però les necessitats canvien segons a qui li preguntes ... és de veres o no? hi ha qui necessita roba, sabates, diners en metàlic, tindre-ho tot a la última, un cotxe nou, una casa en baqueira, anar de viatge a la "ximbamba", viure una aventura apassionada, fer l'amor, dinar cada dia, tindre un lloc on dormir, sentir-se estimat, ser el millor jugant al futbol, somniar cada dia, rebre una abraçada cada dos.....

Moltes vegades aquesta mancança de allò necessari, aquesta fretura ens encongeix tant i tant, que anem posant-nos dins de nosaltres mateixos, l'insatisfacció de no tenir el que volem, el que necessitem segons nosaltres ens porta a un estat d'absènsia de la realitat i de tot el que ens envolta, i llavors estem perduts, perduts en els pensaments i les divagacions, que no ens duen a res clar, que ens duen a la bogeria i al bloqueig mental.... a pensar que tal vegada no ho necessitaves tant com tu creies o si?

com deia el Dr al final del programa de la TV3, dinamita... reflexionem-hi amics, reflexionem-hi...

dimecres, 13 d’octubre de 2010

i tu quina cançó vols?



Despertar-se pels matins amb música... umm quina delícia. Hi havia un temps...llunyà ja... en el que una persona especial per a mi, em feia llevar cada dissabte de matí amb un cançó diferent, una bona manera de dir-te "GoOd mOrnInG".

obria la porta de l'habitació, engegava la thecnics, escollia la cançó ideal i la posava a tot volum. t'en recordes? llavors malgrat que m'agradava molt eixa manera de començar el dia, m'entrava la mandra de llevar-me un dissabte... quin pal.

ha sigut un record instantani que se m'ha ocorregut quan m'he adonat que fa uns mesos encara m'alçava del llit amb música, concretament amb aquesta cançó... per motius d'espai en la memoria del mòbil he tornat al típic... pi, pi, pi. l'insofrible i matxucant pi pi pi...quin avorriment!!!

busca la cançó propícia, la idònea per a llevar-te cada matí...

comença el dia CaNtanT!!!!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

bona nit


Mareta, mareta 
ahir vaig somniar
que una nineta em vares comprar
la nina tenia bonics els ulls,
la cara molt fina 
i el cabells molt rulls....
... adorm-te, nineta, nina de ma vida.



p.s: cançó de bressol valenciana.


diumenge, 3 d’octubre de 2010

no hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria

Espai acollidor, gent encisadora, una bona cervesa, ecològica, un poc cansats pels abusos del la nit anterior, però amb somriure en la cara, bon humor i unes ganes incansables de passar-ho bé, molt bé.

I ja per completar-ho un music vingut de la Bisbal de l'Empordà MAZONI que ens va delectar amb molt bona música.

Tornem a casa després de dos dies pel món, amb regust de bona música i amb un cd que ens dóna les gràcies per haver estat.



a tu per fer-nos gaudir. 

dilluns, 27 de setembre de 2010

" tornar al lloc del crim"


Diuen que els assassins sempre tornen al lloc del crim, en aquest cas i de manera metafòrica, clar, ha tornat una de les víctimes. He tornat per reconciliar-me amb el mal rotllo. 

Aquest és un lloc on sempre he anat amb amics... , un lloc en el que tinc molt bons records. Cerveses eternes i magnífiques, de converses i riures amb els companys del curs dels dissabtes pel matí, la primera copeta abans d'anar de festa o l'última abans d'anar a dormir, el lloc on fer-me un café amb llet sola pels matins, mentrestant llegeix la premsa o simplement contemple eixa placeta que tant m'agrada. Allí fan una de les meues preferides revetlles de falles..... la plaça on fan el millor xauarma i el millor humus que jo he provat fins ara, i moltes coses i fets positius més....

Per això he tornat, m'he assegut en la mateixa taula, he demanat un café amb llet, i allí entre "guiris" i un llibre que parla de la felicitat (Wilhelm Schmid), m'he reconciliat amb el lloc, he soterrat el mal rotllo i he gaudit d'un dilluns més al sol.

Com diu Wilhelm: 

"la felicitat és una maximització del plaer i una minimització o, encara millor, una eliminació del dolor"


dimecres, 22 de setembre de 2010

vull ser filibustera

Pirata de la mar de les Antilles durant el s XVII. Els filibusters eren aventurers francesos, anglesos i holandesos establerts a les Petites Antilles que es dedicaven a saquejar les costes i a assaltar les naus de la corona castellana.


William Dampier (East Coker Somerset, 5 de setembre, baptisme, 1652 - Londres, març de 1715) va ser un capità de vaixell anglès, ocasional bucaner i corsari, que també va ser un excel lent escriptor, botànic i observador científic.
Va ser el primer britànic a explorar i cartografiar les costes de Nova Holanda (ara Austràlia) i de Nova Guinea. Va ser la primera persona encircunnavegar el món dues vegades, i fins i tot haguera pogut completar una tercera.
A les colònies espanyoles era conegut com Guillermo Dampierre.
Diana i Michael Preston, a A Pirate of Exquisite Mind [Un pirata de ment exquisita], el descriuen com el més gran explorador-aventurer marí britànic, o almenys, entre els isabelins (en particular, Sir Francis Drake i Sir Walter Raleigh) i James Cook.
Encara que també va ser descrit pel naturalista Alex George com «el primer historiador natural d'Austràlia», Dampier és relativament poc conegut a Austràlia, i encara menys conegut al seu país natal.
En el de les indies de Sevilla l'anomenen el Filibuster Científic.

Aquest passat mes d'agost sota el sol d'Andalusia, no sé si per la calor, que va fondre els meues neurones o perquè de vegades m'agrada perdre'm en la imaginació, vaig fer una volta al món amb uns diners que possiblement en tocarien al sorteig extraordinari de l'estiu. s'ho podeu imaginar. ho vaig passar Molt bé, viatjava camí d'Estepona a vore unes molt bones amigues (agraïr-vos l'hospitalitat). i menstrestant em va donar temps a donar-li la volta al món .... en fí, ja he asumit que l'única solució per aquest somni i d'altres, seria fer-me filibustera, com en William Dampier. algú s'apunta?

....jo mentrestant escoltaré a  Joe Strummer...filibuster (punxa'm)

dimarts, 21 de setembre de 2010


inCertesa                            inseguretat                             distracció            
                                                absència
                                incertitud                 dubte     
  
(estat d'incertesa i un límit a la confiança o la creença. Pot projectar-se en els camps de la decisió i l'acció. Si li precediex una "veritat" convencionalment acceptada, el dubte implica desafiar aquesta.)


dimecres, 8 de setembre de 2010

cremant nuvols



 a tots aquells que cremeu la terra,
a tots aquells que cremeu els arbres,
a tots aquells que cremeu els animals,
a tots aquells que cremeu perquè sí,
a aquells que cremeu el nostre bonic paisatge,
que cremeu la vida.
més caldria que cremareu el nuvols, com En Serrat
i deixareu la nostra terra tranquil·la.


dissabte, 4 de setembre de 2010


Primer em demanares que cantara baix l'arc de sant Martí i et posares a córrer, llavors jo et vaig dir que qualsevol nit podia eixir el sol i amb això obrirem el nostre camí.

Jo et vaig convidar a veure la part bona de la vida i a canviar de planeta mentres esperava que arribares amb la lluna baix del braç, però tu em digueres que era una criatura dolcissíma i que l'atzar havia segut un capritxós per fer que ens trobarem. Després d'aprendre la diferencia entre els dos, començarem a volar i acabarem en la vie en rose, jo com una dona secreta i tu com john travolta ballant grease.

I entre la nevera buida i la llista de la compra ens sorprenguérem ballant de nou fins el final del l'amor a la voreta de la ximenera... aleshores vingueren el dubtes, d' on anirien el petons que no ens donavem, elegir pujar o no al tren... i quan ja havies decidit que volies "algo conmigo" amb calamaro jo et vaig dir " nos volveremos a ver" amb calamaro també.

I eixe dia, hores més tard, després de beure'm unes quantes de sabina.... entenguérem on anaven el petons que no ens donaven i que era un llàstima deixar-los perdre, jo vaig deixar de ser secreta, tu pujares al tren i vàrem volar el dos junts.

... tot gràcies a la cervesa calenta.

per molts anys

dijous, 2 de setembre de 2010

s i l e n c i

shhhh!!!!!

Silenci , fet de no parlar, de callar, fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit, absència de tot so o soroll.  Silenci, és el títol de l'últim llibre que he llegit, que vaig comprar per casualitat, al llegir la contraportada em va pareixer interesant. Així va ser com vaig coneixer el Gaspar Hernández, autor del llibre, director i presentador de l'ofici de viure (catalunya radio) i ahir a la nit, bricolatge emocional (tv3), també encapçalat per ell.

'El silenci' és el seu primer llibre, i és situa en una habitació de Formentera;on un home parla, durant tota una nit, a una noia adormida. Ella és Umiko, una japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual;ja que té càncer i creu que aquell home li pot curar la seva malaltia mitjançant les paraules. Umiko ha passat per un dur aprenentatge en un monestir zen, i està convençuda que si les emocions l'han fet emmalaltir, també la poden curar. 



Gaspar Hernández aconsegueix a ‘El silenci’ un equilibri entre un univers racional i un de màgic.

"...al capdavall l'energia de l'amistad és semblant a la del amor, amb l'única diferència que s'allargassa més, té més posibilitats de durar en el temps, i no implica un desig sexual..."

dilluns, 30 d’agost de 2010

tornaré?


"Quan va arribar no sabia si era el que realment havia desitjat durant tant de temps, les seues expectatives envers la vida havien sigut molt diferents des del principi, però l'atzar l'havia dut fins aquest magnífic indret. Un paisatge meravellós, enmig de la natura, al costat de la mar, aigües transparents, olors marines que s'ensumaven perfectament, silenci.

la vida en la ciutat s'havia fet dura últimament, no trobava el seu lloc, sense treball, sense ningú amb qui dormir, els amics estàvem, sí, però com sempre en els seus món particulars. El pis de lloguer esta fet una ruïna, havia de fugir d'allí urgentement.... així que en un no res es trobà sense pis, sense treball, esmaperduda per seguir en aquesta societat que mesura a la gent pel nombre d'amics que un té en el facebook.

Ella ja havia estat allí feia uns anys, de viatge amb un noi amb el que sortia en aquells temps. Però des del primer moment que va trepitjar aquella sorra, i en el camí de tornada amb la "zodiac", sabia que tornaria. Mentre les gotes d'aigua salada l'esquitxaven en la cara, li va  vindre un calfred i una sensació estranya, s'havia deixat quelcom, una part d'ella s'havia quedat en aquell lloc, no sabia ben bé què.

I en aquells moments d'indecisió... ho va tenir molt clar, havia de tornar-hi, ara era el moment.Va agafar la motxilla, quatre records, un parell de somnis, una llibreta per escriure i recordar cada detall i va començar el viatge.
Un viatge sense tornada.

Porta uns anys vivint ací, sense les comoditats d'una casa, sense les condicions que avui en dia pensem que són imprescindibles, sense llum, sense cobertura.... completament a disposició de la natura, en la seua cova... li agrada, i no vol canviar-ho.

Només, de tant en tant, allà per l'agost quan els turistes van a visitar aquesta impressionant cala del cap de gata, li vénen a la ment els plaers del benestar, els cinemes, els teatres.... però de seguida s'esfumen del seu cap i continua somrient feliç venent polseretes i collarets als seus visitants."


p.s: des de cap de gata (Cala San Pedro), estirada damunt la sorra i amb els peus banyats per les ones.... és com estar en el cel, tornaré? (punxa'm)




dimecres, 18 d’agost de 2010

cada canÇó un record...        
       cada canÇó un somni...
                cada canÇó un sentiment...
                        cada canÇó un somriure...
                                cada canÇó un plor...
                                        cada canÇó un pensament...
                                                cada canÇó ¿?...................


P.s.: ja estic ací de nou

dilluns, 19 de juliol de 2010

The enD


Si fóra un personatge d'una pel.lícula americana en aquests moments portaria una caixa de cartró baix del braç amb un cactus, uns portafolis, la foto de la meua somrient família i alguna coseta més... però com que no és ficció nord-americana sinó realitat, simplement m'enduc uns quants paperots i un calaix ple de records i experiències.

No estic trista, com sempre dic i avui ho reitere, els canvis són bons, malgrat que més que un canvi era "crònica d'una mort anunciada".

A partir d'avui tindré temps per experimentar noves sensacions, per trobar-me, temps per cercar nous camins, noves metes, temps per passar la pàgina, fi d'aquest capítol, porta tancada del passat.

A alguns vos trobaré a faltar...malgrat que vos duré en el cor i en l'agenda telefònica. Gairebé sis anys de viure conjuntament, de rialles, de disgusts, la lluita diària, de telèfons que no paren de sonar, jornades interminables..., gràcies a aquells que dia a dia m'han ajudat a formar-me , pràcticament he crescut amb vosaltres, i no sols laboralment. Temps llunyans ja, de la noieta de poble que caigué per casualitat en la "city", he après, he canviat molt.

Sí, avui m'han acomiadat, però estic feliç, m'espera un estiu interminable i apassionant com els d'abans, m'esperen les platges i el sol del sud, pense gaudir al màxim de tot (i amb tu), fer la salvatge, oblidar-me de tot i com ja he dit alguna vegada, en setembre tornar a l'escola.

avui comence a VoLar...(punxa'm)

dijous, 15 de juliol de 2010