1+1= 2?

Torne musicalment al passat, quan l'escoltava una vegada darrere l'altra sense cansar-me de les seues lletres ni de la seua veu trencada i cassallera.

Recorde el meu primer concert, regal d'aniversari d'un gran amic, quina emoció, com una grupie a primera fila...sentit cada moviment i cada vibració, un goig indescriptible.

Pot ser feia anys que no l'escoltava, y ara sé perquè... les seues lletres canalles m'enganxen i moltes m'emocionen, si haguera de triar una de totes no sabria quina....avui em deixaria embolicar per esta.....

"...porque 2 no es igual que 1+1...."

déjà vu

"En aquests temps on s'obri la caixa de les coses oblidades, qui sap si per guardar-ne més, o simplement per fer un recompte, recorda quan freqüentava aquell blog que la feia patir tant, aquell bloc que li recordava com d'estúpida  era per estimar algú que no l'estimava, aquell bloguer que en la xarxa era el rei dels sentiments, però se li acabaven quan eixia a la realitat i deixava la xarxa. Ella llegia i rellegia cada cosa que aquell bloguer escrivia, i mentres l'estimava, llegia com ell estimava d'altres, com viatjava, com feia coses que a ella li agradaria tant de fer, primer amb ell, temps més tard sense ell.

Aquell bloguer que la feia viatjar amb la ment, amb el cor, però mai amb el cos.... era una viatge d'ànima.

Amb el temps va descobrir la realitat amagada sota paraules boniques, ordenades, amb una prosa acurada amb un intent d'emocionar, i llavors va deixar de visitar-lo.

En la seua vida han passat moltes coses des de llavors, fins i tot ha tornat a estimar. Aquell bloguer és aigua passada, molt passada, però tot i així una visita casual a aquella pàgina de llunyans sofriments, li ha fet descobrir que ja no existeix."
                             ...només ha segut un déjà vu...

el final del conte....

.... no sé si recordeu... alguns sí, altres no, la història de la poetessa i el gorrilla, caldrà fer memòria (punxa'm) aquell conte sense final... doncs ací teniu el desenllaç (solució d'un afer díficil)

... després del seua trobada ocasional en el carrer, es tornaren a trobar per la xarxa, s'enviaven mails molt bonics, amb cançons i relats d'esperança i il.lusió. Il.lusió per retrobar-se, per coneixer-se millor, per compartir-se... i així va ser, pel destí, pels astres, per les cançons...

No va ser fàcil, encaixar dos mons tant diferents, ella perduda en el món de la passió, dels somnis impossibles (i possibles també), de l'improvisació i l'espontaneïat, res tenia a veure amb el món del gorrilla....i així passa el temps d'anades i tornades... fins que un dia inesperat es va produir un fet insospitat els astres s'alinearen i la poetessa i el gorrilla també. Passejaren el seu amor pel món, viatjaren amb la ment i amb el sol a favor, per terres conegudes i per descobrir, per platges verges i noctures, sense por i amb alegria. vivint i gaudint d'allò que els havien posat al seu abast, allò que els permetria curar velles cicatrius...

Però com moltes de les històries, el final no va ser feliç, el fantasma de les diferencies, la realitat amagada baix sentiments equivocats...un esdeveniment sobtat i així de repent un dia el gorrilla s'en va anar, la poetessa incapaç d'entendre el que li estava passant... amb l'esperança perduda, amb la incertesa del moment, la incongruencia....l'ambiguïtat, el desconcert de tornar a reconstruir el seu cor de nou, de començar de nou, de despertar a la realitat...

diuen els veïns que ja no s'ha vist més cap captaire ballar com aquella nit del petó en la galta, que fins i tot pensen que igual va ser un somni de la poetessa i que el captaire desacomplexat va ser pura ficció. qui sap?


i conte contat conte acabat i qui no s'alçe té el cul foradat.

bona nit

Mareta, mareta 

ahir vaig somniar
que una nineta em vares comprar
la nina tenia bonics els ulls,
la cara molt fina 
i el cabells molt rulls....
... adorm-te, nineta, nina de ma vida.

p.s: cançó de bressol valenciana.