No és la primera ni l'última vegada, d'això últim n'estic gairebé segura, que la covardia o la por al fracàs entrebanca la felicitat. per què tanta por al risc? a perdre el cap, els papers, la seguretat de controlar cada pas que fem ?
m'agrada la espontaneïtat, el fer allò que et ve de gust i allò que el teu cos et demana, viure el present i no el futur, i molt menys el passat.
Aquells que sigueu covards/es....
aquells que no s'atreviu a l'amor sense mesura, a arriscar i a posar tot el vostre entestament en una sola persona.
aquells que difumineu el vostre amor en diferents ports, per a sentir-vos estimats, però no presos.
no sereu presos de ningú, però mai estareu al 100% de res.
visquen els valents que expressen els seus sentiments i que criden als quatre vents ...l'estime
als valents que malgrat còrrer el risc de caure en l'abisme del desamor, obrin el seu cor i deixen que els altres juguen amb ell.
....millor 2 mesos d'amor intens que tota una vida de covardia.
4 comentaris:
A vegades en uns dies es pot viure tota una vida, normalment mai volem que arribi el final...però no seria millor apendre a gaudir el que tenim i a acceptar que potser no tothom vol estar lligat per sempre...o encara més, que hi ha gent que es capaç de estimar a molta gent al mateix temps sense anteposar uns a altres, amb respecte i il.lusió...bé, coses que dic...i que penso .
una abraçada.
...pot ser tens raó amb aixó estimar a molta gent alhora, segurament és per la societat que no ho fem, he tingut converses molt semblants amb amics per poder discernir inconvenients i advantatges de tot plegat, però tot així és díficil de dur a terme, potser per falta de respecte... o qui sap.
o simplement en este sentit sóc un poc "carca", de moment...:-)
merci per passar-te pel bri, a més a més comentar.
una abraçada
Deu ser ben cert que dels covards mai no s'ha escrit res. Però he de dir, també, que jo sóc força valenta i, en canvi, tampoc no es pot dir que m'hagi anat gaire bé. Dec ser del club dels carques, també...
Petonàs,
Eva
Estimar és tot un aprenentatge, a vegades, i alhora tan divers com les persones, pel que vaig veient...Però jo també dec ser del club de les clàssiques...
Abraçada!
Publica un comentari a l'entrada