diumenge, 27 de juny del 2010

bin-jip (3-ferro)



«Surto de casa meva. Mentre estic fora, algú entra a casa meva buida i s'hi instala. Menja el menjar del meu frigorífic, dorm al meu llit, mira el meu televisor. Potser perquè es sent culpable, arregla el meu despertador trencat, renta la roba, ho endreça tot i després desapareix. Com si ningú hagués estat allà ... Un dia va entrar en una casa buida. Sembla que mai hagi estat ningú, així que em despullo, em bany, preparo el menjar, rento la roba, reparo una bàscula de bany i jugo al golf al jardí de la casa. A la casa hi ha una dona desanimada, espantada i ferida, que no surt mai i que plora. Li mostro la meva solitud. Ens entenem sense dir ni una paraula, ens anem sense dir ni una paraula.

Mentre triem una casa en què viure, ens sentim cada vegada més lliures. En el moment en què sembla que la nostra set de llibertat s'ha aplacat, ens quedem atrapats en una casa fosca. Un dels dos es queda en una casa feta de nostàlgia. L'altre aprèn a esdevenir-se en un fantasma per amagar-se en el món de la nostàlgia.
 
Ara que sóc un fantasma, ja no sento desitjos de buscar una casa buida. Ara em sento lliure d'anar a la casa on viu la meva estimada i besar-la. Ningú sap que estic allà.
 
Excepte la persona que m'espera ... Sempre arriba algú per a la persona que espera ... Arriba, segur ... fins per a la persona que espera ... Aquest dia de l'any 2004 (¿2010?), algú obrirà el cadenat que bloqueja la porta i m'alliberarà. Confiaré cegament en aquesta persona i la seguiré on sigui sense que m'importe el que pugui passar ... Cap a una nova destinació ...
 
És difícil saber si el món en què vivim és somni o realitat

Kim Ki-duk





3 comentaris:

IÑIGO MONTOYA ha dit...

Es muy bonito, siempre que no te pase de verdad, ya te contaré.

Un beso

Rubén ha dit...

Coincidisc amb Íñigo Montoya, és molt bonic, sempre que no et passe a tu

noséqui ha dit...

No vull explicar-vos més de la pel.li, per si vos interesa vore-la. (és recomanable per a diumenges avorrits sense res millor que fer). Però al que li passa...bé ja la voreu!!!

un peto