S o S

Sos és la senyal d'auxili més utilitzada internacionalment, va començar a utilitzar-se a principis del segle XX. Va ser aprovada en una conferència internacional en Berlín en 1906 per a substituir a la CQD que s'havia utilitzat fins aleshores en les transmissions telegràfiques en Codi Morse.

No és una cridada de sOs la que en va dur fins a Murcia el cap de setmana (ho tal vegada sí), vaig ser abduïda per la música i transportada fins allí, amb el propòsit de empatxar-me de grups, concerts, música, música, música... 

Les expectatives van estar a l'altura (tot i les absències), i el balanç final positiu.

Ara mentres mire de tornar a la crua realitat, encara reSsona en el meu cap....

paparaaparaaaa....

"...hay una cosa que tu sabes, que yo no puedo controlar,

bailando el ritmo de canciones que no dejaron de sonar..."

l'últim sandvitx en velluters...

...xerrades noctures arreglant el nostre món, alguna sortida que altra pel barri, superar mals moments, compartir-ne de bons, somnis, rialles, mudances, bona companyia, aniversaris, respecte, AmIstAt... i un ramell de margarides preciós. 

Malgrat que sent el buit de la teua absència, m'has deixat tantes coses bones durant aquests més de dos anys que no tinc paraules, només puc somriure.

mil gràcies doctora i molta sort en el nou camí que ara comences.

P.S: recorda que sempre hi haurà un "sandvitx" per a tu en velluters.

i no diu res...

"Ella s'amaga darrere dels murs de silenci, sap que segurament esperaran un resposta, un incís, un gràcies, un jo que sé... però no és veu en esma. En el seu cap resonen una i altra vegada cadascuna de les paraules acuradament escrites, amb els seus records, amb sentiment, tot mentrestant devora un llibre que arriba un sant jordi tard, on  hi busca com una detectiu de pel·li en blanc i negre, amb barret i gavardina, però sense pipa, la resposta a la seua dedicatòria...però no sap si per la febra que ha derretit les seues neurones o que ja no és capaç de veure les coses amb claretat, no aconsegueix esmicolar-ho. 

Es barreja entre els sentiments, les sensacions, la realitat, la literatura, els blogs.... i sempre arriba al mateix lloc, ara no.

Ara només pot guardar silenci, és el que vol, és el que necesita, potser això faça mal, però de vegades és l'única manera de curar-se les cicatrius que encara li presionen on fa mal..."

                                                   fragment de "dies de plutja des de velluters"