Hi havia una vegada una poetessa que una nit de lluna plena va conéixer un "gorrilla" desacomplexat.
Ella, amb la mirada perduda, ennuvolada pels seus pensaments absurds, anava a pel seu cotxe, estacionat davant del mercat. Va clissar el captaire, però es va fer la desinteressada per no donar-li la propina pertinent, que sabia que este li demanaria, i va mirar cap un altre lloc.
No va poder escapar-se, ell ja l'havia vista com s'apropava allà on ell hi era, just al costat del seu vehicle. Va pujar tranquil·lament al seu cotxe, sense fer cas del pobre "gorrilla", llavors va arribar el típic nerviós per darrere fent sonar el clàxon.
El "gorrilla" va tranquil·litzar el conductor impacient amb el seu bon caracter i li féu a la poetessa les indicacions adients per desestacionar el vehicle. Aleshores, la poetessa agraïda i corpresa pel somriure sincer del "gorrilla", va baixar lentament el vidre i amb un somriure d'orella a orella li va donar les gràcies.
Ell ja li havia allargat la mà amb la palmeta cap amunt com demanant-li el que li pertocava.
- ho sento molt, però no duc diners. (va dir ella.) i sense pensar-ho massa, amb la espontaeïtat d'aquell que es deixa portar pel moment, li va fer dolçament un petó a la galta. Sorpresa per les papallones que de sobte li voltaven per l'estómac va posar primera i es va allunyar d'allí.
M'han contat els veïns de la zona, que eixa nit hi havia un "gorrilla" ballant com si fos Fred Astaire, però sense pluja i cantant com una beata (amb devoció), sota un fanal, de content que estava, una poetessa l'havia besat a la galta.
Un temps després els dos pensarien que l'atzar és capritxós.
Mai més s'ha sabut del "gorrilla", ni de la poetessa, ni del final de l'història, així que la deixarem per la imaginació de cadascú...
Només diré... si aneu alguna vegada pel mercat i algun "gorrilla" vos demana una propina doneu-li-la, encara que siga un bes a la galta.
... i conte contat, conte acabat i qui no s'alce té el cul foradat.
