paparaaparaaaa....

"...hay una cosa que tu sabes, que yo no puedo controlar,

bailando el ritmo de canciones que no dejaron de sonar..."

l'últim sandvitx en velluters...

...xerrades noctures arreglant el nostre món, alguna sortida que altra pel barri, superar mals moments, compartir-ne de bons, somnis, rialles, mudances, bona companyia, aniversaris, respecte, AmIstAt... i un ramell de margarides preciós. 

Malgrat que sent el buit de la teua absència, m'has deixat tantes coses bones durant aquests més de dos anys que no tinc paraules, només puc somriure.

mil gràcies doctora i molta sort en el nou camí que ara comences.

P.S: recorda que sempre hi haurà un "sandvitx" per a tu en velluters.

i no diu res...

"Ella s'amaga darrere dels murs de silenci, sap que segurament esperaran un resposta, un incís, un gràcies, un jo que sé... però no és veu en esma. En el seu cap resonen una i altra vegada cadascuna de les paraules acuradament escrites, amb els seus records, amb sentiment, tot mentrestant devora un llibre que arriba un sant jordi tard, on  hi busca com una detectiu de pel·li en blanc i negre, amb barret i gavardina, però sense pipa, la resposta a la seua dedicatòria...però no sap si per la febra que ha derretit les seues neurones o que ja no és capaç de veure les coses amb claretat, no aconsegueix esmicolar-ho. 

Es barreja entre els sentiments, les sensacions, la realitat, la literatura, els blogs.... i sempre arriba al mateix lloc, ara no.

Ara només pot guardar silenci, és el que vol, és el que necesita, potser això faça mal, però de vegades és l'única manera de curar-se les cicatrius que encara li presionen on fa mal..."

                                                   fragment de "dies de plutja des de velluters"

Si estirem tots...caurà?

És impossible no emocionar-se davant d'aquesta veu, que m'ha acompanyat tants anys, des que no era més que una adolescent, i consumia música del meu germà gran com una ionqui... fins ara, que ja consumeix la meua pròpia... però segueix igual de ionqui musicalment parlant...

Feia temps que no l'escoltava, però ell és com els bons amics, que per molt de temps que faça que no els veus, quan et tornes a trobar és com si no haguera passat el temps....i així va ser...

A més a més... com és de greu la situació, perquè deixe el seu silenci, i baixe als veïns del sud per col·laborar amb les seues cançons... gràcies.

Com he dit en algun comentari blocaire per la xarxa un plaer per als sentits i els sentiments....

si estirem tots....