Si estirem tots...caurà?

És impossible no emocionar-se davant d'aquesta veu, que m'ha acompanyat tants anys, des que no era més que una adolescent, i consumia música del meu germà gran com una ionqui... fins ara, que ja consumeix la meua pròpia... però segueix igual de ionqui musicalment parlant...

Feia temps que no l'escoltava, però ell és com els bons amics, que per molt de temps que faça que no els veus, quan et tornes a trobar és com si no haguera passat el temps....i així va ser...

A més a més... com és de greu la situació, perquè deixe el seu silenci, i baixe als veïns del sud per col·laborar amb les seues cançons... gràcies.

Com he dit en algun comentari blocaire per la xarxa un plaer per als sentits i els sentiments....

si estirem tots....

Ix! no estiguis trista...

déjà vu

"En aquests temps on s'obri la caixa de les coses oblidades, qui sap si per guardar-ne més, o simplement per fer un recompte, recorda quan freqüentava aquell blog que la feia patir tant, aquell bloc que li recordava com d'estúpida  era per estimar algú que no l'estimava, aquell bloguer que en la xarxa era el rei dels sentiments, però se li acabaven quan eixia a la realitat i deixava la xarxa. Ella llegia i rellegia cada cosa que aquell bloguer escrivia, i mentres l'estimava, llegia com ell estimava d'altres, com viatjava, com feia coses que a ella li agradaria tant de fer, primer amb ell, temps més tard sense ell.

Aquell bloguer que la feia viatjar amb la ment, amb el cor, però mai amb el cos.... era una viatge d'ànima.

Amb el temps va descobrir la realitat amagada sota paraules boniques, ordenades, amb una prosa acurada amb un intent d'emocionar, i llavors va deixar de visitar-lo.

En la seua vida han passat moltes coses des de llavors, fins i tot ha tornat a estimar. Aquell bloguer és aigua passada, molt passada, però tot i així una visita casual a aquella pàgina de llunyans sofriments, li ha fet descobrir que ja no existeix."
                             ...només ha segut un déjà vu...

silenci natural...

L'olor de la frígola, del romer, les gegants sureres observant,  les papallones, les flors, el cel blau....i el més sorprenent, el que més em fascina és el silenci, no sentir res, ni cotxes, ni autovies, ni persones...res de res, només algun pardalet o la caiguda de l'aigua en algun pou o aigüera.

Sempre és un plaer passejar-se per la natura (i això ho diu una urbanita fins a la medul·la), malgrat que després no pugues ni moure't del sofà, perquè el cansament et passa factura...

Avui com si fos un diumenge, però molt millor perquè no hi havia ni un ànima... he passejat, bé, més bé he trotat per la natura com una salvatge. 

Palet en mà, xiruques als peus i ganes d'eixir de la ciutat i gaudir del silenci de la natura, només han estat unes quatre intenses hores de caminada a un nivell mitjà-alt (com és lògic) això jo no ho sabia, però he resistit, i he eixit victoriosa de la primera i fatal pujada, fins l'última.

Malgrat l'adoloriment, caminaré per caminar, sense recerca....tornaré a buscar-te natura.

"..Si demà

caminem per caminar

i tan sols amb una mà

poder véncer el desencant..."

per escoltar (punxa'm)