ELLA

blanca de pell, pèl-roja de naixement, cara redona, rostre impol·lut, ulls de mirada alegre, somriure perenne, amb ganes de gaudir de la vida i per damunt de tot fer-la gaudir als altres, lluitadora constant pels seus, treballadora i ballarina incansable, mestra de la cuina... i tantes altres aptituds que la fan única en tot el món.

deia que no anava a veure'm major, quan jo encara no havia eixit de la seua panxa i ara passades algunes dècades, encara em mira com si fóra una xiqueta... com no pot ser d'altra manera.

sempre la tinc en la boca, en la ment i en el cor a cada instant.

avuí compleixes anys, moltes felicitats, segueixes estant magnífica, no se't noten el "vint anys" que has complit.

t'estimo, t'estime, t'estim.

p.s.: sé que avui no ho llegiràs, la xarxa no et té corpresa com a mi, ara t'ho imprimisc i t'ho duc.

Estimada "cantaora":

jo que sóc resident en aquesta ciutat que tant m'agrada, tot i que no he nascut ací, t'escric aquesta carta per comunicar-te que no t'entestes de fer Blasco Ibañez fins al mar, no et preocupes més per aquest tema.

Avui l'orbea, mishima i jo hem anat des de l'epicentre de la ciutat fins la platja del cabanyal, hem arribat sense cap tipus de problema, el carril bici creua el cabanyal portant-te directament fins la sorra i conseqüentment fins l'aigua del meu estimat Mediterrani. Ha sigut el primer bany de l'any, ja en tenia ganes ja...i tot i que no són les aigües de la meua Marina, ja m'està bé. No ha vingut la premsa del cor, bé, ja saps que no em diuen Ana ni sóc biologa ni surt a la televisió (ni ganes), però ha sigut un bon primer bany.

Així que et propose una inversió alternativa i molt menys costosa econòmicament parlant, fes-nos més carrils bicis!, el problema no és arribar a la platja, el problema és tornar, aquells que no vivim en la zona de Blasco Ibañez, Aragó... també volem arribar-hi amb la bici fins a casa, sense posar en perill la nostra vida per la calçada i el trànsit de la ciutat, i sense ànim tampoc de molestar els vianants de les voreres.

atentament (o no) noséqui.

ex

Recordar, pensar en el passat, tornar a reviure sensacions que ja has viscut, recordar amb qui reies, amb qui ploraves....tornar al passat, (no m'agrada) recordar qui no et volia, qui no t'ha estimat mai (i ja estima un altre/a), qui et va estimar moltíssim ( i tu no gens), qui et féu passar el millor diumenge, el millor cinema, el millor concert, el millor dinar, el millor sopar, la millor borratxera, el millor..... qui et feia sentir una princes@ de conte, qui l'andròmina de l'andana......(no m'agrada).

Cada moment que vius és millor que l'anterior, perquè és el que estàs vivint, i la resta, tot allò d'abans el que t'ha fet com ara ets.

Hi ha infinitat de records, tots els que ens podem imaginar, tant els somniats com els reals. Tots aquells/es que han passat pel nostre cor, pel nostre llit o simplement pel nostre cap.

Segurament no els oblidarem del tot, sempre estaran en algun raconet del nostre cervell, intentant que els recordem per a no passar per sempre al calaix dels oblidats.

no cal oblidar del tot, ni recordar-ho sovint tampoc.

 escolta'm

bin-jip (3-ferro)

«Surto de casa meva. Mentre estic fora, algú entra a casa meva buida i s'hi instala. Menja el menjar del meu frigorífic, dorm al meu llit, mira el meu televisor. Potser perquè es sent culpable, arregla el meu despertador trencat, renta la roba, ho endreça tot i després desapareix. Com si ningú hagués estat allà ... Un dia va entrar en una casa buida. Sembla que mai hagi estat ningú, així que em despullo, em bany, preparo el menjar, rento la roba, reparo una bàscula de bany i jugo al golf al jardí de la casa. A la casa hi ha una dona desanimada, espantada i ferida, que no surt mai i que plora. Li mostro la meva solitud. Ens entenem sense dir ni una paraula, ens anem sense dir ni una paraula.

Mentre triem una casa en què viure, ens sentim cada vegada més lliures. En el moment en què sembla que la nostra set de llibertat s'ha aplacat, ens quedem atrapats en una casa fosca. Un dels dos es queda en una casa feta de nostàlgia. L'altre aprèn a esdevenir-se en un fantasma per amagar-se en el món de la nostàlgia.

 
Ara que sóc un fantasma, ja no sento desitjos de buscar una casa buida. Ara em sento lliure d'anar a la casa on viu la meva estimada i besar-la. Ningú sap que estic allà.

 

Excepte la persona que m'espera ... Sempre arriba algú per a la persona que espera ... Arriba, segur ... fins per a la persona que espera ... Aquest dia de l'any 2004 (¿2010?), algú obrirà el cadenat que bloqueja la porta i m'alliberarà. Confiaré cegament en aquesta persona i la seguiré on sigui sense que m'importe el que pugui passar ... Cap a una nova destinació ...

 

És difícil saber si el món en què vivim és somni o realitat.»

Kim Ki-duk